Democratitzar la zona euro

Com Macbeth, els dissenyadors de polítiques acostumen a cometre nous pecats per tapar les seves antigues faltes. I el valor d’un sistema polític depèn de la rapidesa a l’hora de frenar els errors en sèrie, mútuament reforçats, que cometen els funcionaris. Sota aquesta perspectiva, la zona euro, que està formada per dinou democràcies consolidades, va per darrere de l’economia no democràtica més gran del món.

Arran de l’inici de la recessió posterior a la crisi financera global del 2008, els dirigents de la Xina s’han passat set anys substituint la demanda minvant de les exportacions netes del seu país per una bombolla d’inversió interna, inflada per una agressiva venda de terrenys per part dels governs locals. I quan aquest estiu ha arribat l’hora de la veritat, els líders de la Xina s’han gastat 200.000 milions d’euros de reserves externes guanyades amb penes i treballs per fer de rei Canut i intentar aturar la marea d’un daltabaix borsari.

Comparat amb la Unió Europea, però, l’esforç del govern xinès per corregir els seus errors -permetent finalment la caiguda dels tipus d’interès i els valors borsaris- sembla el paradigma de la rapidesa i l’eficiència. De fet, el fallit programa grec de “reformes i consolidació fiscal”, i la manera com els líders de la UE s’hi han entestat malgrat que fa cinc anys que es demostra que no pot tenir èxit de cap manera, són símptoma d’un fracàs més ampli del sistema de govern europeu, un fracàs amb unes arrels històriques molt profundes.

A principis dels anys noranta, el col·lapse traumàtic del mecanisme de tipus de canvi europeu no va fer altra cosa que enfortir la determinació dels líders de la UE d’apuntalar-lo. Com més es demostrava que aquest sistema era insostenible, més tenaçment s’hi aferraven els funcionaris -i més optimistes eren els seus discursos-. El “programa” grec és una manifestació més de la inèrcia tenyida de color rosa de la política europea.

Els últims cinc anys de política econòmica de la zona euro han sigut una comèdia dels errors notable. La llista de desencerts polítics és gairebé infinita: augments del tipus d’interès del Banc Central Europeu el juliol del 2008 i una altra vegada l’abril del 2011; imposició de l’austeritat més severa sobre economies que afronten la depressió més forta; tractats autoritaris que han advocat per empobrir el veí amb devaluacions internes competitives, i una unió bancària sense un pla adequat per a una garantia de dipòsits.

Com pot ser que les autoritats europees ho hagin tirat endavant? Al cap i a la fi, la seva impunitat política contrasta dràsticament no només amb els Estats Units, en què els funcionaris almenys han de retre comptes al Congrés, sinó també amb la Xina, on es podria pensar que els funcionaris no estan tan subjectes a un control com els seus homòlegs europeus. La resposta està en la naturalesa fragmentada i deliberadament informal de la unió monetària europea.

Tot i que els funcionaris xinesos no han de respondre davant d’un Parlament o un congrés elegits democràticament, les autoritats governamentals han de retre comptes a un òrgan unitari: el comitè permanent del politburó, format per set membres. La zona euro, en canvi, està governada per l’Eurogrup, un organisme oficialment extraoficial, format pels ministres d’Economia dels estats membres, els representants del BCE i, quan es debaten “programes econòmics en què intervé”, el Fons Monetari Internacional.

No ha sigut fins fa molt poc, com a resultat de les intenses negociacions del govern grec amb els seus creditors, que els ciutadans europeus s’han adonat que l’economia més gran del món, la zona euro, està regida per un òrgan sense unes normes procedimentals escrites, que debat temes crucials “confidencialment” (i sense que se n’aixequi acta) i que no està obligat a respondre davant de cap òrgan elegit, ni tan sols el Parlament Europeu.

Seria un error veure l’estira-i-arronsa entre el govern grec i l’Eurogrup com una topada entre l’esquerra de Grècia i l’ala conservadora majoritària a Europa. La nostra primavera d’Atenes consistia en una cosa més profunda: el dret d’un país europeu petit a desafiar una política fallida que estava enfonsant les perspectives d’una generació (o dues) no només a Grècia, sinó també arreu d’Europa.

La primavera d’Atenes va ser esclafada per raons que no van tenir res a veure amb la política d’esquerres del govern grec. Una vegada darrere l’altra, la UE va rebutjar i menysprear polítiques plenes de sentit comú.

La prova principal d’això són les posicions dels dos costats respecte a la política fiscal. Com a ministre d’Economia grec, vaig proposar una reducció de l’IVA, de l’IRPF i de l’impost sobre societats, amb l’objectiu d’ampliar la base imposable, augmentar els ingressos públics i estimular l’economia trencada de Grècia. Cap seguidor de Ronald Reagan hauria discrepat del meu pla. La UE, però, va exigir -i va imposar- augments d’aquests tres impostos.

Així doncs, si la pugna de Grècia amb els creditors europeus no va ser un enfrontament entre l’esquerra i la dreta, ¿què va ser? Una vegada, l’economista americà Clarence Ayres va escriure, gairebé com si descrivís els funcionaris de la UE: “Afalaguen la realitat tot donant-li un estatus cerimonial, però ho fan amb l’objectiu de legitimar aquest estatus, no pas per aconseguir cap eficiència tecnològica”. I això és possible perquè els que prenen les decisions a la zona euro no estan obligats a respondre davant de cap òrgan sobirà.

A tots els que volem millorar l’eficiència d’Europa, i reduir les seves injustícies flagrants, ens toca treballar cap a una repolitització de la zona euro com a primer pas per democratitzar-la. Al cap i a la fi, ¿que potser Europa no es mereix un govern que estigui com a mínim tan obligat a retre comptes com el de la Xina comunista?

Copyright Project Syndicate