Desactivem el ressentiment a Europa

Un presentador de la televisió alemanya va difondre fa poc un vídeo manipulat en què se’m veia, abans de ser ministre grec de Finances, dedicant al seu país un gest obscè amb el dit del mig. Les repercussions del vídeo demostren l’impacte que pot arribar a tenir un gest que potser mai s’ha fet. Aquest vídeo no hauria provocat tant de rebombori abans de la crisi financera del 2008, que va treure a la llum els punts dèbils de la unió monetària europea i va fer que països orgullosos es giressin els uns contra els altres.

Quan, a principis del 2010, el govern grec es va veure incapaç de pagar els deutes contrets amb els bancs francesos, alemanys i grecs, vaig fer campanya contra l’enorme préstec que es volia demanar als contribuents europeus per liquidar aquests deutes. I vaig donar tres arguments.

Primer, els nous préstecs no representaven un pla de rescat per a Grècia, sinó que, amb gran cinisme, transferien les pèrdues privades dels bancs als ciutadans més vulnerables de Grècia. ¿Quants contribuents europeus, que han pagat la factura d’aquests crèdits, saben que més del 90% dels 240.000 milions d’euros manllevats per Grècia ha anat a parar a institucions financeres, i no pas a l’estat ni al poble grecs?

Segon, saltava a la vista que, si Grècia ja era incapaç de pagar els crèdits contrets fins aleshores, les condicions d’austeritat en què es basaven els rescats farien miques la renda nominal dels grecs, amb la qual cosa l’endeutament del país seria encara menys sostenible. I quan els grecs ja no poguessin afrontar els pagaments d’uns deutes tan descomunals, hi haurien de tornar a intervenir els contribuents alemanys i d’altres països europeus. (No cal dir que els grecs rics ja havien transferit els seus dipòsits a centres financers com Frankfurt i Londres.)

Finalment, enganyar els pobles i els Parlaments presentant un rescat bancari com un acte de solidaritat, sense fer res per ajudar els ciutadans grecs -al contrari, obligant-los a imposar als alemanys una càrrega encara més feixuga-, no podia sinó erosionar la cohesió de l’eurozona. Els alemanys es van girar contra els grecs; els grecs, contra els alemanys; i, quan més països van haver d’afrontar dificultats fiscals, Europa es va girar contra ella mateixa.

La veritat és que Grècia no tenia dret a demanar cap préstec als contribuents alemanys -ni a qualsevol altre contribuent europeu- en un moment en què tenia un deute públic insostenible. Abans de subscriure cap crèdit, Grècia hauria d’haver començat a reestructurar l’endeutament i declarar l’impagament parcial del deute contret amb els creditors del sector privat. Però en aquell moment es va fer cas omís d’aquest argument tan radical.

Igualment, els ciutadans europeus haurien d’haver exigit als seus governs que es neguessin a plantejar-se ni tan sols la possibilitat de transferir-los unes pèrdues privades. Però com que no els hi van exigir, poc després els van transferir aquestes pèrdues.

El resultat va ser el crèdit més gran que els contribuents han finançat mai en tota la història, i sempre amb la condició que Grècia apliqués unes mesures d’austeritat tan estrictes que els ciutadans han acabat perdent una quarta part dels seus ingressos, cosa que els impedeix pagar els deutes privats o públics. La consegüent crisi humanitària -que encara dura- ha sigut tràgica.

Cinc anys després de l’aprovació del primer rescat, Grècia continua en crisi. L’animositat entre els europeus ha assolit màxims històrics, sobretot entre grecs i alemanys, que han caigut en la grandiloqüència moralista, les recriminacions mútues i un obert antagonisme.

Aquest joc tòxic d’acusacions només beneficia els enemics d’Europa. S’ha d’acabar d’una vegada. Només aleshores Grècia podrà -amb el suport dels seus socis europeus, que estan tots interessats en la seva recuperació econòmica- centrar-se en l’aplicació d’unes reformes eficaces i unes mesures polítiques que fomentin el creixement. Això és essencial perquè Grècia estigui, per fi, en condicions de pagar tot el que deu i de complir les obligacions contretes amb els ciutadans.

Des d’un punt de vista pràctic, l’acord de l’Eurogrup del 20 de febrer, que ha concedit una pròrroga de quatre mesos per al reemborsament dels préstecs, ens ofereix una bona oportunitat per avançar. Com van demanar els dirigents grecs en una reunió informal la setmana passada a Brussel·les, l’acord s’hauria d’aplicar immediatament. A més llarg termini, els líders europeus han de col·laborar per redissenyar la unió monetària, que ha de servir de base per a una prosperitat compartida, en lloc d’alimentar el ressentiment mutu. És una missió dificilíssima. Però, amb gran determinació, una estratègia unificada i potser un gest positiu o dos, es podrà aconseguir.

Copyright Project Syndicate