Grècia sense il·lusions

La petita remodelació de govern més costosa de la història de Grècia. Com a mínim és una manera de descriure el resultat de les eleccions generals gregues del 20 de setembre. Certament, amb poques excepcions, han tornat els mateixos ministres als mateixos càrrecs d’un govern format per la mateixa estranya parella de partits (Syriza, d’esquerres, i els Grecs Independents, un partit de dretes més petit), que van obtenir una quantitat de vots lleugerament inferior a la del govern anterior.

Però aquesta aparent continuïtat és enganyosa. Tot i que el percentatge de votants que han donat suport al govern ha variat relativament poc, no van anar a les urnes 0,6 milions de grecs dels 6,1 milions que van votar en el referèndum del 5 de juliol sobre mantenir els préstecs insostenibles amb estrictes condicions d’austeritat. La pèrdua de tants votants en poc més de dos mesos reflecteix el canvi radical de l’estat d’ànim dels electors: de la passió al desànim.

Aquesta transformació reflecteix el mandat que va demanar i va aconseguir el primer ministre, Alexis Tsipras. El gener passat, quan jo li vaig donar suport, vam demanar als votants que abonessin la nostra decisió d’aturar els rescats insostenibles que havien abocat Grècia a un forat negre i que servien de model de les polítiques d’austeritat a Europa. El govern que va ser reelegit el 20 de setembre té el mandat contrari: aplicar un pla de rescat insostenible -certament, l’alternativa més negativa que hi ha hagut.

La nova administració de Tsipras ho sap. Tsipras entén que el seu govern es mou en el terreny pantanós d’un programa fiscal que no pot tenir èxit i un pla reformista que els seus ministres rebutgen. Encara que els votants prefereixen enraonadament que Tsipras i el seu gabinet, més que no pas l’oposició conservadora, apliquin un programa que una majoria aclaparadora dels grecs detesta, la realitat del pla d’austeritat posarà a prova la paciència dels ciutadans.

El govern de Tsipras s’ha compromès a posar en marxa una llarga llista de mesures recessives. N’hi ha tres que evidencien l’allau fiscal que ens espera: es demanarà a més de 600.000 agricultors que paguin impostos addicionals endarrerits del 2014 i que paguin anticipadament més del 50% dels impostos estimats de l’any que ve. Unes 700.000 petites empreses (incloent-hi treballadors amb salaris baixos que es veuen obligats a funcionar com a proveïdors de serveis privats) hauran de pagar anticipadament el 100% (sí, ho heu llegit bé) dels impostos de l’any que ve. A partir de l’any que ve, tots els comerciants hauran d’afrontar un impost sobre el volum de negoci del 26% per cada euro que guanyin -i, d’altra banda, el 2016 se’ls demanarà que paguin anticipadament un 75% dels impostos del 2017.

A més a més d’aquestes pujades fiscals absurdes (que també inclouen augments substancials dels impostos sobre les vendes), el govern de Tsipras ha acordat una reducció de les pensions i engegar la venda d’actius públics. Fins i tot els grecs més reformistes són reticents al pla imposat per la troica (la Comissió Europea, el Fons Monetari Internacional i el Banc Central Europeu).

El govern de Tsipras intenta construir dues línies de defensa contra el tsunami de patiment que s’acosta (i d’aquesta manera minimitzar el descontentament popular). La primera línia és pressionar la troica perquè compleixi la promesa d’entaular negociacions sobre l’alleujament del deute un cop s’hagi aplicat del tot el seu pla recessiu. La segona línia està basada en la promesa d’un pla paral·lel dirigit a millorar els efectes més perjudicials del programa de la troica. Ara bé, en el millor dels casos, totes dues línies són poroses, tenint en compte la crua realitat de les circumstàncies econòmiques de Grècia.

No hi ha dubte que el govern grec obtindrà un cert alleujament del deute. Un deute impagable és, d’una manera o altra, una quitança. Però els creditors de Grècia ja han tingut dues quitances, la primera la primavera del 2012 i una altra el desembre d’aquell mateix any. Desgraciadament, aquestes quitances, tot i ser considerables, van ser massa petites, massa tardanes i massa negatives en termes dels seus paràmetres jurídics i financers.

La qüestió que afronta el govern de Tsipras és, per tant, si la quitança següent serà més terapèutica que l’anterior. Per ajudar l’economia grega a curar-se, l’alleujament del deute ha de ser substancial i ha de servir de palanca per eliminar la majoria de les noves mesures d’austeritat, que només garanteixen un nou gir del cicle de deute-deflació. Més concretament, la reducció del deute ha d’anar acompanyada d’una reducció de l’objectiu del superàvit primari a mitjà termini, del 3,5% actual del PIB a un 1,5% com a màxim. Cap altra cosa permetrà la recuperació de l’economia grega.

¿És políticament possible, una cosa així? Fa poc vam tenir una pista sobre el tema en un article del Financial Times en què Klaus Regling, director del fons de rescat d’Europa, el Mecanisme Europeu d’Estabilitat, va reprendre el mantra de la troica en el sentit que Grècia no necessita un alleujament substancial del deute. Potser Regling no és un actor clau en si mateix, però no parla mai quan no toca ni contradiu el BCE o el govern alemany.

Evidentment, hi ha l’FMI, des d’on s’explica a qualsevol que estigui disposat a escoltar que el deute grec s’ha de reduir aproximadament en una tercera part, o en 100.000 milions d’euros. Però si el passat recent serveix com a indicador del futur proper, els punts de vista de l’FMI no s’imposaran.

Això deixa Tsipras amb la segona línia defensiva i prou: el pla paral·lel. La idea aquí és demostrar a l’electorat que el govern pot combinar la capitulació davant la troica amb el seu propi pla de reformes, que inclou un augment de l’eficiència i un assalt a l’oligarquia que podria alliberar recursos per reduir l’impacte de l’austeritat sobre els grecs més dèbils.

És un projecte que val la pena. Si el govern el pot tirar endavant, podria comportar un punt d’inflexió.

Per sortir-se’n, però, el govern haurà de domar dues feres a la vegada: la incompetència de l’administració pública grega i l’inesgotable enginy d’una oligarquia que sap com defensar-se -per exemple, forjant sòlides aliances amb la troica.

Copyright Project Syndicate