L’esquerra bona per a Europa

El referèndum del Regne Unit sobre la permanència a la Unió Europea ha creat estranys companys de llit -i alguns adversaris encara més estranys-. A mesura que uns tories s’enfrontaven a altres tories, el cisma de l’establishment conservador anava acaparant l’atenció. Però hi havia una divisió paral·lela (i per sort més civilitzada) que afectava els de la meva banda, l’esquerra.

He fet campanya en contra del Leave per Anglaterra, Gal·les, Irlanda del Nord i Escòcia, i això m’ha comportat crítiques dels partidaris del Lexit, l’esquerra favorable a sortir de la UE. Els que donen suport al Lexit rebutgen la crida que va fer DiEM25 (el radical Moviment Democràcia a Europa, que es va posar en marxa al febrer a Berlín) a favor d’un moviment paneuropeu per canviar Europa des de dins. Creuen que, per ressuscitar la política progressista, cal sortir d’una UE irremeiablement neoliberal. I l’esquerra necessitava el debat que s’ha creat.

Molta gent de l’esquerra menysprea, amb motiu, que altres del seu bàndol s’hagin doblegat davant l’argument que la globalització ha tornat irrellevants els estats nació. I tot i que sí que s’han afeblit, el poder no s’ha de confondre mai amb la sobirania. Com ha demostrat Islàndia, un poble sobirà pot preservar llibertats bàsiques amb independència del poder del seu estat. I, significativament, Islàndia, a diferència de Grècia i del Regne Unit, mai no ha entrat a la UE.

Als 90 vaig fer campanya en contra de l’entrada de Grècia a l’eurozona, igual que va fer el líder del Partit Laborista, Jeremy Corbyn, als 70, contra l’entrada a la UE. I jo els diria el mateix a Noruega o Suïssa. Però una cosa és oposar-se a entrar a la UE i una altra estar a favor de sortir-ne un cop dins. És improbable que sortir-ne et porti on hauries estat, econòmicament i políticament, si no hi haguessis entrat. Per tant, estar en contra tant d’entrar-hi com de sortir-ne és coherent.

Sobre si té sentit que la gent d’esquerra propugni la sortida, depèn de si un estat nació alliberat de les institucions de la UE ofereix un terreny més fèrtil per a un programa progressista de redistribució, drets laborals i antiracisme. I també del probable impacte que tindria una campanya a favor de la sortida en la solidaritat transnacional, tot i que quan viatjo per Europa noto un gran creixement de l’internacionalisme.

Distingits defensors del Lexit, com el professor de Harvard Richard Tuck, estan disposats a arriscar-se a sufocar aquest creixement. Assenyalen moments crucials en què l’esquerra va aprofitar que la Gran Bretanya no tenia una Constitució escrita per expropiar empreses mèdiques privades i crear el sistema de sanitat pública, per exemple. “Votar per quedar-se a la UE -escriu Tuck- faria perdre tota esperança de fer polítiques genuïnament d’esquerres al Regne Unit”. En un sentit semblant, Tuck afirma sobre la immigració que, malgrat la insofrible xenofòbia que domina la campanya del Leave, l’única manera de superar el racisme és que el poble britànic es torni a “sentir” sobirà retornant el control de les fronteres a Londres.

L’anàlisi de Tuck és encertada. La UE perjudica projectes com la sanitat pública i la indústria nacionalitzada (tot i que va ser l’estat nació britànic, per mitjà de la primera ministra Margaret Thatcher, el que va donar aquesta tonalitat neoliberal a la UE). I potser la pèrdua de control sobre la immigració europea va crear una xenofòbia més gran. Però un cop dins d’aquesta UE, és improbable que una campanya a favor de sortir-ne faci virar la política nacional cap als objectius de l’esquerra. El més probable és que porti a un nou govern tory amb més austeritat i noves tanques a les fronteres.

A molta gent d’esquerres els costa entendre per què he fet campanya a favor del Remain quan els líders de la UE em van vilipendiar i van esclafar la primavera atenenca el 2015. Evidentment, no es pot recuperar cap programa realment d’esquerres a través de les institucions de la UE. El DiEM25 es va fundar amb la convicció que les polítiques progressistes només tindran opcions si van contra les institucions de la UE, però dins de la UE. Hi va haver un moment que la gent d’esquerres va entendre que la bona societat s’aconseguirà entrant en les institucions dominants per destruir-ne la funció reaccionària. El nostre lema era “Dins i en contra”. L’hauríem de recuperar.

Un altre crític del DiEM25, Thomas Fazi, creu que Grècia hauria sigut esclafada igualment encara que el Parlament Europeu fos més democràtic. Però el punt de vista del DiEM25 no és només que la UE pateix un dèficit democràtic, sinó que el Parlament Europeu no és un Parlament en si mateix. Crear-ne un que sí que ho fos, que pogués fer fora l’executiu, donaria pas a una política democràtica que evitaria que els creditors oficials esclafessin països com Grècia.

L’economista Heiner Flassbeck també argumenta que l’estat nació, i no un territori paneuropeu de fantasia com el que suposadament proposa el DiEM25, és el lloc adequat per impulsar el canvi. De fet, el DiEM25 es focalitza en tots dos nivells i més enllà. L’esquerra, temps era temps, va entendre la importància que té treballar simultàniament a escala municipal, regional, nacional i internacional. Per què, de sobte, necessitem prioritzar el nivell nacional per sobre de l’europeu?

La crítica més cruenta de Flassbeck sobre el paneuropeisme radical del DiEM25 és que venem la idea, original de l’esquerra, que “no hi ha cap altra alternativa” que operar en l’escala de la UE. Tot i que el DiEM25 defensa una unió democràtica, rebutgem la inevitabilitat i la conveniència que hi hagi “més unió sempre”. Avui l’establishment treballa per una unió política que nosaltres veiem com una gàbia d’austeritat, i hem declarat la guerra a aquesta concepció d’Europa.

L’any passat, quan els creditors de Grècia van amenaçar-nos d’expulsar-nos de l’eurozona i de la UE, em vaig mostrar impertèrrit. El DiEM25 està imbuït d’aquest esperit desafiador: la perspectiva d’una desintegració de la UE no ens forçarà a sotmetre’ns a una UE del gust de l’establishment. De fet, creiem que cal preparar-se per a l’ensorrament de la UE sota el pes de l’arrogància dels seus líders. Però això no és el mateix que fer de la desintegració de la UE el nostre objectiu ni que convidar els progressistes europeus a sumar-se als neofeixistes en la campanya per aconseguir-ho.

El filòsof Slavoj Zizek, firmant del DiEM25, va tenir l’ocurrència de dir que el nacionalisme socialista no és una bona defensa contra el nacionalsocialisme postmodern que comportaria la desintegració de la UE. I té raó. Ara més que mai, la millor aposta per a l’esquerra és un moviment humanista paneuropeu per democratitzar la UE.

Copyright Project Syndicate