El gran atracament a la banca grega

Des del 2008 els rescats bancaris han implicat una important transferència de pèrdues privades als contribuents europeus i nord-americans. L’últim rescat bancari grec ens ofereix una bona lliçó sobre la manera com la política -en aquest cas, l’europea- es destina a maximitzar les pèrdues públiques amb vista a uns beneficis privats discutibles.

El 2012 l’insolvent estat grec va obtenir dels contribuents europeus un préstec de 41.000 milions d’euros (el 22% de la minvant renda nacional grega) per recapitalitzar els bancs comercials del país, també insolvents. Per a una economia que estava entre les urpes d’un deute insostenible i del seu corol·lari, l’espiral deute-deflació, el nou préstec i les rigoroses mesures d’austeritat que el condicionaven equivalien a encadenar-la amb un grilló. Als grecs se’ls va prometre que, si més no, aquest rescat protegiria els bancs del país d’una vegada per totes.

El 2013 el Fons Europeu d’Estabilitat Financera, el fons de rescat de l’eurozona, va transferir aquesta part dels fons a la seva franquícia grega, el Fons Hel·lènic d’Estabilitat Financera (HFSF), que va injectar uns 40.000 milions d’euros en els quatre bancs sistèmics a canvi d’accions sense dret a vot.

Uns mesos més tard, la tardor del 2013, es va organitzar una segona recapitalització, amb una nova emissió d’accions. Perquè les noves accions resultessin atractives per als inversors privats, la troica (el Fons Monetari Internacional, el Banc Central Europeu i la Comissió Europea) va aprovar oferir-los un descompte excepcional del 80% sobre els preus que l’HFSF havia pagat uns mesos abans en nom dels contribuents europeus. Cal esmentar un altre detall fonamental: a l’HFSF se li va impedir participar en aquesta oferta, i això va imposar als contribuents una dilució massiva dels interessos dels capitals aportats.

Els fons de cobertura estrangers, que es van ensumar la possibilitat d’obtenir uns guanys a costa dels contribuents, es van afanyar a aprofitar la situació. Com si volgués demostrar que s’adonava de la indecència del procediment, la troica va obligar el govern grec a immunitzar els membres del consell d’administració de l’HFSF contra una possible acció penal pel fet de no haver participat en la nova oferta d’accions i, també, per la consegüent desaparició de la meitat dels 41.000 milions d’euros injectats pels contribuents.

La troica va valorar positivament l’interès dels fons de cobertura com a prova que el rescat bancari havia inspirat confiança al sector privat. Però la falta d’inversors a llarg termini va revelar que l’aportació de capitals era purament especulativa. Els inversors seriosos es van adonar que els bancs continuaven tenint greus problemes, malgrat la gran injecció de fons públics. Al cap i a la fi, la gran depressió grega va fer que la proporció de partides fallides o incobrats pugés al 40%.

El febrer del 2014, mesos després de la segona recapitalització, Blackrock, una empresa de gestió d’actius, va informar que el volum creixent d’incobrats feia necessària una tercera recapitalització, que a més havia de ser substancial. El juny del 2014 l’FMI filtrava uns informes segons els quals calien més de 15.000 milions d’euros per sanejar el capital dels bancs, molts més diners que els que quedaven del segon paquet de rescat.

A finals del 2014, quan estaven a punt d’exhaurir-se els diners i el temps del segon rescat, i el govern grec es preparava per afrontar un deute de 22.000 milions més d’euros sense cobertura per al 2015, els funcionaris de la troica ja no van dubtar més. Per fer veure que el programa grec anava “pel bon camí” feia falta un tercer rescat.

Aprovar un tercer rescat presentava un doble problema. En primer lloc, el govern grec, en bones relacions amb la troica, havia basat la seva supervivència política en la promesa que el segon rescat del país s’acabaria el desembre del 2014 i seria l’últim. Diversos governs de l’eurozona van obtenir l’aprovació dels seus respectius Parlaments amb la mateixa promesa. La conseqüència va ser la caiguda del govern i després, el gener del 2015, va sortir elegit un govern de Syriza amb el mandat de desafiar la lògica mateixa d’aquests rescats.

Com a ministre de Finances del nou govern, jo estava decidit a aconseguir que qualsevol nova recapitalització bancària defugís les trampes de les dues primeres. Els nous préstecs només es garantirien si el deute de Grècia esdevenia viable; a més, no s’injectarien més fons públics en els bancs comercials, llevat que es creés una nova institució específica -un banc dolent - per gestionar els incobrats.

Per desgràcia, a la troica no li interessava una solució racional. El seu objectiu era doblegar un govern que s’havia atrevit a plantar-li cara. I, en efecte, el va doblegar orquestrant un pànic bancari que va durar sis mesos, tancant els bancs grecs al juny i provocant la capitulació del primer ministre, Alexis Tsipras, que va acceptar un tercer rescat al juliol.

La primera mesura important va ser una tercera recapitalització dels bancs al novembre. Els contribuents hi van aportar, a través de l’HFSF, 6.000 milions més d’euros, però una vegada més els van impedir que compressin les accions que es van oferir als inversors privats.

En conseqüència, malgrat unes injeccions de capital d’aproximadament 47.000 milions d’euros (41.000 milions el 2013 i 6.000 milions més el 2015), la participació dels contribuents en el capital va baixar de més del 65% a menys del 26%, mentre que els fons de cobertura i els inversors estrangers (per exemple, John Paulson, Brookfield, Fairfax, Wellington, i Highfields) s’apoderaven del 74% del capital dels bancs a canvi d’una inversió de només 5.100 milions d’euros. Tot i que des del 2013 els fons de cobertura havien perdut molts diners, l’oportunitat de quedar-se amb tot el sistema bancari grec per una suma tan insignificant va esdevenir una temptació irresistible.

El resultat és un sistema bancari encara inundat d’incobrats i sacsejat per una constant recessió. A més, arran de l’última recapitalització, el preu de la determinació de la troica de mantenir la pràctica d’aquests rescats -del tipus extend-and-pretend (prolongar i aparentar)- encara ha pujat més. Mai els contribuents havien pagat tant a tan pocs a canvi de tan poca cosa.

Copyright Project Syndicate