Democràcia o fallida a Europa

“O Europa es democratitza o es desintegrarà!” Aquesta màxima no és només un eslògan del manifest del Moviment per la Democràcia a Europa (DiEM25), el grup que he presentat fa poc a Berlín. És un fet evident, tot i que no prou reconegut.

La desintegració actual d’Europa és una realitat indiscutible. Mirem cap on mirem, apareixen noves fractures: a les fronteres, dintre de les nostres societats i economies, i en la mentalitat dels ciutadans europeus.

La pèrdua de cohesió d’Europa s’ha posat lamentablement de manifest en l’últim gir dels esdeveniments relacionats amb la crisi dels refugiats. Els dirigents europeus han demanat al president turc, Recep Tayyip Erdogan, que obri les fronteres del seu país als refugiats de la ciutat siriana d’Alep, devastada per la guerra; alhora, però, han esbroncat Grècia perquè ha deixat que aquests mateixos refugiats entressin en territori europeu, i fins i tot han amenaçat de construir tanques al llarg de les fronteres gregues amb la resta d’Europa.

En l’àmbit financer s’observa una desintegració semblant. Si a un ciutadà nord-americà li toca la grossa de la loteria, tant li fa si els diners del premi es dipositen en un banc domiciliat a Nevada o a Nova York. A l’eurozona això no passa. El mateix import d’euros tindrà un valor previsiblement molt diferent si es diposita en un compte bancari portuguès, italià, grec, holandès o alemany, perquè els bancs dels estats membres amb més problemes depenen dels rescats d’uns governs oprimits per l’endeutament. I això és un indici evident de la desintegració de la moneda única.

Mentrestant, al cor de la Unió Europea apareixen i es multipliquen les fractures polítiques. El Regne Unit es debat entre la sortida o no de la UE, un fet que reflecteix la desgana crònica de la seva classe política tant per defensar la UE com per plantar cara a l’autoritarisme de Brussel·les. El resultat és un electorat propens a culpar la UE de tot el que va malament, però gens interessat a fer campanya per demanar més democràcia a Europa ni per abandonar el mercat únic.

Encara és més inquietant el fet que s’hagi trencat l’eix franco-alemany, motor de la integració europea. Emmanuel Macron, ministre francès d’Economia, amb una expressió que fa posar els pèls de punta, ha dit que els dos països s’encaminen lentament cap a una versió moderna de la Guerra dels Trenta Anys, en la qual es van enfrontar catòlics i protestants.

Mentrestant, els països del sud es decandeixen en un estat de recessió permanent, del qual culpen el nord d’Europa. I, per si no fos prou, a l’antic Teló d’Acer ha aparegut una altra línia de falla força amenaçadora: els governs dels països excomunistes desafien obertament l’esperit de solidaritat que caracteritzava (si més no, en teoria) el projecte europeu.

Per què es desintegra Europa? I què hi podem fer?

La resposta cal buscar-la en els orígens mateixos de la UE. La Unió Europea va néixer com un càrtel d’indústries pesants decidides a manipular els preus i redistribuir els beneficis del monopoli a través d’una burocràcia establerta a Brussel·les. Per fixar uns preus que anessin més enllà de les fronteres europees calia fixar també els tipus de canvi. Durant l’època dels Acords de Bretton Woods, els Estats Units van prestar aquest servei. Però quan, l’estiu del 1971 els EUA van abandonar Bretton Woods, els administradors del càrtel establert a Brussel·les van començar a dissenyar un sistema europeu de tipus de canvi. Després d’una sèrie de fracassos (sovint espectaculars), va néixer l’euro per unir per sempre els tipus de canvi.

Igual que els caps dels càrtels, els tecnòcrates de la UE consideraven que una democràcia paneuropea genuïna era una amenaça. Amb paciència, metòdicament, van posar en marxa un procés per despolititzar la presa de decisions. Els polítics dels estats membres van rebre una generosa recompensa per la seva aquiescència, mentre que qui s’oposava a l’estratègia tecnocràtica del càrtel era titllat d’ antieuropeu i tractat com un estrany.

Així doncs, tot i que els països europeus són democràtics, les institucions de la UE -a les quals es va transferir la sobirania sobre decisions fonamentals- no ho són gens. Com va explicar Margaret Thatcher en la seva última intervenció parlamentària com a primera ministra britànica, qui controla els diners i les taxes d’interès controla la política europea.

Entregar els diners i la política d’Europa a l’administració d’un càrtel no ha significat només la fi de la democràcia europea sinó que també ha alimentat un cercle viciós d’autoritarisme i mals resultats econòmics. Com més escanya la democràcia, menys legítima esdevé l’autoritat política de l’establishment europeu. Això porta els dirigents europeus a redoblar l’autoritarisme per mantenir unes polítiques fracassades quan s’intensifiquen les forces econòmiques recessives. Per això l’economia europea és l’única del món que no ha aconseguit recuperar-se després del 2008.

Per culpa d’aquest cercle viciós, la crisi d’Europa fa que els pobles es tanquin en ells mateixos i s’enfrontin entre ells, amb la qual cosa creixen un patrioterisme i una xenofòbia latents. En realitat, és per això que Europa és incapaç d’absorbir les crisis que vénen de fora, com l’arribada de refugiats de l’estiu.

El que hem de fer ara és el que els demòcrates haurien d’haver fet el 1930 per impedir una catàstrofe que un cop més sembla possible. Hem de crear una coalició paneuropea de demòcrates radicals, socials, verds i liberals per tornar a introduir el demos a la democràcia i per enfrontar-nos a l’establishment de la UE, que considera el poder del poble com una amenaça per a la seva autoritat. Això és el que vol fer el moviment DiEM25 i per això és una iniciativa necessària.

Som utòpics? Potser sí. Però som més realistes que no pas la UE, que s’esforça per aferrar-se a una unió antidemocràtica i en vies de desintegració que funciona com un càrtel. Potser el nostre projecte és utòpic, però és l’única alternativa a la distopia que s’està gestant.

El veritable perill no és que tinguem unes aspiracions massa altes i fracassem. El veritable perill és que els europeus no aixequin els ulls de l’abisme i hi acabin caient.

Copyright Project Syndicate