La política dels tipus d’interès negatius

Els objectes de desig tenen un cost. Només les coses dolentes, com els residus tòxics, tenen un preu negatiu, l’equivalent a la tarifa que calgui pagar a qualsevol que estigui disposat a fer-los desaparèixer. ¿Això vol dir que els tipus d’interès negatius representen una nova visió dels diners, que s’han convertit en una cosa “dolenta”?

En les economies de mercat, els diners són la mesura del valor dels béns i els serveis. I el tipus d’interès és el preu d’aquesta mesura, dels diners mateixos. Quan el preu és zero, tant se val si els diners es presten o es guarden sota un matalàs, perquè tenir diners o demanar un préstec no té cap cost.

Però ¿com pot ser que el preu dels diners -que, al cap i a la fi, són el que fa girar el món, o, com va dir Karl Marx, “transformen totes les meves incapacitats en el contrari”- sigui zero? ¿I com pot ser que arribi a ser negatiu, com passa ara en la major part de l’economia global, en què la gent adinerada del món suborna els governs perquè els demanin préstecs de més de 5,5 bilions de dòlars?

La resposta només pot ser d’aquelles que els economistes odien: filosòfica, política i per tant irreductible a una explicació positivista clara. La resposta ha de tenir a veure amb l’essència dels diners.

En un mercat de productes agrícoles, els venedors que tenen moltes patates sense vendre comencen a abaixar-ne el preu fins que arriben a un nivell (baix però positiu) al qual les acaben venent totes. Per contra, des de la crisi financera global del 2008, cada cop que el preu dels diners s’ha reduït, la demanda cau i l’excés d’estalvis creix. És evident que els diners no són com les patates ni cap altra cosa.

Per entendre com pot ser que els diners siguin el bé suprem de la nostra societat encara que arribin a tenir un preu negatiu, val la pena constatar que, a diferència de les patates, els diners no tenen un valor particular intrínsec. La utilitat dels diners depèn del que la persona que en té pot fer fer als altres. Els diners, per recordar la definició que Lenin va fer de la política, tenen a veure amb “qui fa què a qui”.

Imagineu-vos que sou uns empresaris amb diners al banc o que un banc us vol prestar grans quantitats de diners perquè les invertiu en el vostre negoci. Passeu nits preguntant-vos si heu d’invertir en un nou producte, és a dir, si heu d’explotar el vostre accés als diners per fer que un seguit de persones treballin en nom vostre. En la Gran Deflació actual, el que us preocupa més és la tendència i el poder adquisitiu que els vostres clients poden tenir en el futur. ¿Podran i voldran comprar el vostre nou producte a un preu i en una quantitat suficients?

Suposem que llavors, morts de son, engegueu la ràdio o el televisor i sentiu que la presidenta de la Reserva Federal dels EUA, Janet Yellen, i el president del Banc Central Europeu (BCE), Mario Draghi, es plantegen reduir encara més els tipus d’interès. ¿Us alegrareu davant la perspectiva que els vostres costos financers baixin? ¿Us sentireu motivats a invertir els vostres diners ara que us donen un interès més baix (potser fins i tot negatiu)?

No i no. El més probable és que la vostra reacció sigui d’alarma: “Oh, Déu meu! Si la Janet i el Mario es plantegen una altra baixada dels tipus, deuen tenir bones raons per creure que la demanda continuarà sent baixa!” Per tant, deixeu córrer el pla d’inversió. “Val més demanar préstecs a un cost de gairebé zero -penseu- i comprar unes quantes accions més de la meva empresa, fer-les pujar de preu, guanyar més en el mercat de valors i acumular els guanys per als temps de vaques magres que s’acosten”.

I d’aquesta manera el preu dels diners baixa, malgrat que n’augmenti l’oferta. Els banquers centrals que no van preveure mai la Gran Deflació ara s’afanyen a intentar trobar la manera de sortir-ne amb uns models econòmics i economètrics que no la van poder explicar, per no parlar d’apuntar solucions. Reticents a qüestionar-se el dogma polític que diu que els bancs centrals han de ser apolítics, es neguen a considerar que els diners no són simplement una cosa. I per tant continuen buscant un remei tecnocràtic per a un problema que demana a crits una solució política filosòficament astuta.

És una missió inútil. Tan bon punt el preu del diner (els tipus d’interès) va arribar a zero, els bancs centrals van intentar comprar un munt de deute públic i privat dels bancs comercials per incentivar-los a concedir préstecs generosament. El BCE va arribar a pagar als bancs perquè concedissin préstecs a les empreses mentre que alhora els castigaven si no en concedien (a través de tipus d’interès negatius en cas d’excés de reserves).

Però els banquers i les empreses, veient que aquestes mesures eren respostes desesperades a unes expectatives deflacionistes que s’autocompleixen, han aturat les inversions i han utilitzat els diners del banc central per inflar els preus dels seus actius (accions, art, béns immobles, etc.). Això no ha servit gens per superar la Gran Deflació, sinó que només ha enriquit més els rics, una conseqüència que en certa manera ha consolidat la creença dels banquers centrals en la independència dels bancs centrals.

Per sort, no tots els banquers centrals són incapaços de reaccionar amb creativitat a la Gran Deflació. Andy Haldane, economista en cap del Banc d’Anglaterra, ha tingut el coratge de proposar que tots els diners haurien de passar a ser digitals, cosa que permetria imposar els tipus d’interès negatius en temps real, i això obligaria tothom a gastar a la vegada. Fa poc, John Williams, president i director executiu del Banc de la Reserva Federal de San Francisco, va argumentar que la Gran Deflació només es podia vèncer incidint en el nivell de preus i la renda nacional nominal de manera simultània: un enfocament com el del New Deal, que implica una acció conjunta de la Fed i el govern.

El que distingeix aquests banquers centrals de la resta és la disposició a desempallegar-se del mite de la política monetària independent, a acceptar que els diners són el producte més polític que hi ha, a desafiar la sacralització dels diners en efectiu i a acceptar que derrotar la Gran Deflació requereix un programa polític progressista.

Una vegada Simone Weil va dir: “Si voleu saber com és realment un home, mireu com es comporta quan perd diners”. De la mateixa manera, si volem saber com és realment la nostra societat, hem de mirar com reacciona davant dels tipus d’interès negatius.

Copyright Project Syndicate