La tempesta imminent de Schäuble

La crisi europea està a punt d’entrar en la fase més perillosa. Ho han deixat clar les declaracions del primer ministre italià, Matteo Renzi, el ministre d’Economia francès, Emmanuel Macron, i el de Finances alemany, Wolfgang Schäuble.

Renzi pràcticament ha engegat a rodar, almenys retòricament, les normes fiscals que Alemanya fa tant de temps que defensa. En un acte de desafiament remarcable, va dir que si la Comissió Europea rebutjava el pressupost d’Itàlia, tornaria a presentar-lo sense cap canvi.

Aquesta no ha sigut la primera vegada que Renzi es planta davant dels líders alemanys. I no és cap casualitat que la seva declaració arribés després d’un esforç de mesos del seu propi ministre de Finances, Pier Carlo Padoan, per demostrar el compromís d’Itàlia amb les “normes” de l’eurozona defensades pels alemanys. Renzi entén que l’obediència al rigor propugnat per Alemanya està portant l’economia italiana i les finances públiques a un estancament més profund. Renzi sap que això és una via ràpida cap al desastre electoral.

Macron és molt diferent de Renzi. Banquer convertit en polític, és l’únic ministre del president François Hollande que combina una comprensió seriosa dels reptes macroeconòmics de França i Europa amb una reputació a Alemanya com a reformista i hàbil interlocutor. Així doncs, quan parla d’una imminent guerra religiosa a Europa entre el nord-est dominat per l’Alemanya calvinista i la perifèria majoritàriament catòlica, cal prendre’n nota.

Les últimes declaracions de Schäuble sobre la trajectòria actual de l’economia europea posen en relleu d’una manera semblant l’atzucac en què es troba Europa. El “pla Schäuble”, com en dic jo, reclama una unió política limitada per sustentar l’euro. Ras i curt, Schäuble és partidari d’un Eurogrup formalitzat (integrat pels ministres de Finances de l’eurozona) que estigui encapçalat per un president amb poder de veto sobre els pressupostos nacionals -i legitimat per una cambra europea formada per parlamentaris dels estats membre de l’eurozona-. A canvi de renunciar al control sobre els seus pressupostos, Schäuble ofereix a França i Itàlia -els objectius principals del seu pla- la promesa d’un petit pressupost comú per a tota l’eurozona que finançaria parcialment programes contra l’atur i sistemes de garantia de dipòsits.

Aquesta moderada unió política no és ben acollida a França, on les elits sempre s’han resistit a cedir sobirania. Tot i que hi ha polítics com Macron que s’han acostat molt a la idea d’acceptar la necessitat de transferir poders sobre els pressupostos nacionals al “centre”, temen que el pla de Schäuble demani massa i ofereixi massa poc: límits estrictes sobre l’espai fiscal francès i un pressupost comú insignificant des del punt de vista macroeconòmic.

Però encara que Macron pogués convèncer Hollande d’acceptar el pla de Schäuble, no es pot assegurar que la cancellera alemanya, Angela Merkel, hi estigués d’acord. Fins ara les idees de Schäuble no han aconseguit convèncer la cancellera, ni, de fet, el Bundesbank (que a través del seu president, Jens Weidmann, ha sigut rotundament contrari a acostar-se al més mínim grau de mutualització fiscal, ni tan sols a la versió limitada que Schäuble està disposat a instaurar a canvi del control sobre els pressupostos de França i Itàlia).

Atrapat entre una cancellera alemanya reticent i una França gens disposada a cedir, Schäuble es va imaginar que la turbulència causada per la sortida de Grècia de l’eurozona ajudaria a convèncer els francesos, així com els seus col·legues de govern, sobre la necessitat del seu pla. Ara, mentre espera que l’actual “programa” grec s’enfonsi sota el pes de les seves contradiccions inherents, el ministre de Finances alemany es prepara per a les batalles que l’esperen.

Al setembre Schäuble va distribuir entre els seus col·legues de l’Eurogrup un esborrany de tres propostes per evitar una nova crisi de l’euro. Primer, els bons governamentals de l’eurozona haurien d’incloure clàusules que facilitin que els seus titulars hagin d’assumir les pèrdues. Segon, les normes del Banc Central Europeu s’haurien de modificar per evitar que els bancs comercials considerin aquests bons com a actius líquids ultrasegurs. I tercer, Europa hauria de bandejar la idea d’un sistema comú de garantia de dipòsits, i substituir-lo pel compromís de deixar que els bancs facin fallida quan ja no poden satisfer les normes de solvència del BCE.

Si aquestes propostes s’haguessin implementat, posem per cas, el 1999, potser s’hauria frenat el capital que va sortir a dolls cap a la perifèria just després de la introducció de la moneda única. Desgraciadament, el 2015, ateses les pèrdues bancàries i els deutes públics heretats pels membres de l’eurozona, un pla d’aquesta mena causaria una recessió més profunda a la perifèria i portaria gairebé segur a la dissolució de la unió monetària.

Exasperat per la marxa enrere de Schäuble respecte del seu propi pla per aconseguir una unió política, recentment Macron ha esbravat la seva frustració: “Els calvinistes volen que els altres paguin fins al final de la seva vida”, es va queixar.

L’aspecte més inquietant de les declaracions de Renzi i de Macron és la desesperança que traspuen. El desafiament de Renzi a les normes fiscals que empenyen Itàlia cada vegada més cap a una espiral de deute deflacionista evitable és comprensible, però, a falta de propostes de normes alternatives, no porta enlloc. El problema de Macron és que no sembla que hi hagi cap conjunt de reformes doloroses que pugui oferir a Schäuble per convèncer-lo que accepti el grau necessari de reciclatge del superàvit per estabilitzar França i l’eurozona.

Mentrestant, el compromís d’Alemanya amb les “normes” que són incompatibles amb la supervivència de l’eurozona soscava els polítics francesos i italians que, fins fa poc, esperaven arribar a un acord amb l’economia més gran d’Europa. Alguns, com Renzi, reaccionen amb gestos de rebel·lió cega. Altres, com Macron, comencen a acceptar tristament que el marc institucional i el còctel de polítiques actuals de l’eurozona acabarà portant a un trencament formal o bé a una mort agònica, en forma d’una divergència econòmica contínua.

L’escletxa d’esperança en la tempesta que es congria és que les propostes moderades per a una unió política, com el pla de Schäuble, estan perdent terreny. Res que no siguin unes reformes institucionals macroeconòmicament significatives estabilitzarà Europa. I només una aliança democràtica paneuropea dels ciutadans pot generar el caldo de cultiu necessari perquè aquestes reformes arrelin.

Copyright Project Syndicate