El venjatiu pla d’Europa per a Grècia

El 12 de juliol, la cimera de dirigents de la zona euro va dictar al primer ministre de Grècia, Alexis Tsipras, les condicions de la seva rendició, i ell, aterrit per les alternatives, les va acceptar íntegrament. Una d’aquestes condicions es referia a la destinació dels actius públics que queden a Grècia.

Els dirigents de la zona euro van demanar que els actius públics grecs es transferissin a un fons semblant a la Treuhand, una liquidació similar a la que es va utilitzar després de la caiguda del Mur de Berlín per privatitzar ràpidament —amb grans pèrdues financeres i amb conseqüències devastadores per a l’ocupació— totes les propietats públiques de l’estat de l’Alemanya Oriental.

La Treuhand grega que es planteja ara estaria radicada a —no s’ho perdi, lector— Luxemburg, i l’administraria un equip supervisat pel ministre de Finances d’Alemanya, Wolfgang Schäuble, l’autor del pla. Conclouria les vendes d’aquí tres anys, però mentre que la Treuhand original va anar acompanyada d’inversions en massa per part de l’Alemanya Occidental en infraestructures i de grans transferències socials a la població de l’Alemanya Oriental, el poble de Grècia no rebria prestacions corresponents de cap mena.

Euclid Tsakalotos, que em va succeir en el càrrec de ministre de Finances de Grècia fa dues setmanes, va fer tot el possible per millorar els pitjors aspectes del pla de la Treuhand grega. Va aconseguir que el fons tingués la seu a Atenes, i també la important concessió per part dels creditors de Grècia (l’anomenada troica, formada per la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional) que es poguessin perllongar les vendes durant trenta anys, en lloc de només tres. Això té una importància decisiva, perquè permetrà que l’estat grec es quedi els actius devaluats fins que el seu preu es recobri dels baixos nivells induïts per la recessió actual.

Lamentablement, però, la Treuhand grega segueix sent un horror, i hauria de ser un estigma en la consciència d’Europa. Pitjor encara: és una oportunitat desaprofitada.

El pla és políticament tòxic, perquè el fons, tot i estar domiciliat a Grècia, en realitat serà administrat per la troica. També és financerament nociu, perquè la recaptació anirà destinada a amortitzar els interessos d’un deute que, com reconeix ara mateix l’FMI, és impossible de pagar. I també falla econòmicament, perquè desaprofita una meravellosa oportunitat per crear inversions encaminades a contrarestar les conseqüències recessives que té la punitiva consolidació fiscal inclosa en les “condicions” fixades en la cimera del 12 de juliol.

No tenia per què ser així. El 19 de juny vaig comunicar al govern d’Alemanya i a la troica una proposta substitutiva, com a part d’un document titulat Per posar fi a la crisi grega.

Hi deia: “El govern de Grècia proposa ajuntar els actius públics (exclosos els relatius a seguretat, serveis públics i patrimoni cultural) en una matriu separada de l’administració governamental i que es gestioni com a entitat privada, sota l’ègida del Parlament grec i amb l’objectiu d’aconseguir el màxim valor dels seus actius subjacents i crear un corrent inversor nacional. L’estat grec en serà l’únic accionista, però no garantirà les seves obligacions ni el seu deute”.

Aquest grup financer exerciria un paper actiu en la preparació dels actius per a la venda. Emetria “un bo amb plena garantia dels mercats internacionals de capitals” per recaptar entre 30.000 i 40.000 milions d’euros que, “tenint en compte el valor actual dels actius”, s’invertirien “en la modernització i la reestructuració dels actius que administri”.

El pla preveia un programa d’inversió d’entre tres i quatre anys, que havia de resultar en una “despesa suplementària del cinc per cent del PIB per any”, cosa que en les condicions macroeconòmiques actuals significaria “un efecte multiplicador del creixement de més d’1,5” i “hauria d’impulsar el creixement nominal del PIB a un nivell superior al cinc per cent durant diversos anys”. Això últim induiria, al seu torn, “augments proporcionals dels ingressos tributaris”, que “contribuirien a la sostenibilitat fiscal, alhora que permetrien al govern de Grècia exercir una disciplina en matèria de despesa sense contreure més l’economia social”.

En aquesta situació hipotètica, el superàvit primari (exclosos els pagaments d’interessos) “aconseguiria amb el temps magnituds de velocitat d’escapament en termes absoluts i com a percentatge”. A conseqüència d’això, es concediria al grup financer “una llicència bancària” al cap d’un o dos anys, “amb la qual cosa passaria a ser un banc de desenvolupament de ple dret, capacitat per atreure inversions privades a Grècia i de participar en projectes de col·laboració amb el Banc Europeu d’Inversions “.

El Banc de Desenvolupament que vam proposar permetria “al govern triar els actius que es privatitzarien i els que no, alhora que garantiria més repercussió en la reducció del deute de les privatitzacions seleccionades”. Al cap i a la fi, “els valors dels actius haurien d’augmentar en una quantitat més elevada que la gastada en la modernització i la reestructuració, empesos per un programa d’associacions publicoprivades el valor del qual augmentaria d’acord amb la probabilitat de la futura privatització” .

La nostra proposta va ser acollida amb un silenci aclaparador. Dit amb més precisió, l’Eurogrup de ministres de Finances de la zona de l’euro i la troica van seguir filtrant als mitjans de comunicació mundials que les autoritats gregues no tenien propostes innovadores i creïbles a oferir: la seva cantarella permanent. Uns dies després, una vegada els poders establerts van comprendre que el govern grec estava a punt de capitular davant les exigències de la troica, van considerar oportú imposar a Grècia el seu degradant, inimaginatiu i perniciós model de Treuhand.

En un punt d’inflexió de la història europea, la nostra innovadora proposta substitutiva va ser llançada a la paperera. Allà continua perquè d’altres la recuperin.

Copyright Project Syndicate