13/07/2019

Adeu unitat, benvinguda pluralitat

2 min

Ha caigut el vel de l’embruix de la unitat. Quina unitat era? La dels independentistes? La dels sobiranistes? La dels demòcrates? La de tots els catalans? Ai, la unitat! Qui no la voldria, tan bella, tan ideal, tan senzilla... Entre tots ho farem tot. La unitat, per art de màgia, escombraria totes les diferències econòmiques, tots els interessos confrontats, totes les diverses sensibilitats, tots els egos, totes les dèries, totes les ideologies, totes les creences, totes les estètiques, totes les manies. És tan perfecta, la unitat, tan sublim i planera, tan etèria i immaterial, que quan et despertes ha desaparegut.

Havíem anat empetitint la unitat. Primer, en la prehistòria del Procés, va ser la de tots els catalans emprenyats amb la Renfe. Després, els primers anys, la dels demòcrates il·lusionats amb el dret a decidir. Tot seguit va venir la dels independentistes embalats i aviat derrotats per l’Estat. I els darrers temps ja només era la dels independentistes unitaristes. És a dir, tot i les proclames emfàtiques, voluntarioses o interessades, ja no hi havia unitat. Havia esdevingut una consigna buida per mantenir el somieig col·lectiu. Com un somnífer.

Ja fa temps que ens hauríem d’haver despertat del somni unitari. Ja fa temps que hauríem d’haver entès que el que ens fa avançar és l’esforçada pluralitat. Amb la pluralitat passa igual que amb la democràcia, que és el menys dolent dels sistemes, i que demana molt d’esforç. No té l’il·lusionisme de la unitat, esclar. El respecte a la pluralitat, la suma de voluntats des de la diferència, costa molt més, però si s’aconsegueix esdevé el camí més segur. La pluralitat demana pacte i renúncies. La unitat és romàntica, glamurosa i enlluernadora; la pluralitat és política, feinera i boirosa. La unitat -tatxín!- fa desaparèixer les diferències, la pluralitat les accepta i les fa dialogar. La unitat és un placebo naïf, la pluralitat és pragmàtica a la força. La unitat tendeix a un ordre irreal; la pluralitat, a la difícil i necessària negociació.

La mala notícia per als que hi creien, doncs, és que el miratge de la unitat s’ha acabat. La bona notícia per a tots és que la pluralitat és una millor garantia per seguir avançant, tot i que més a poc a poc. La pluralitat, a més, evita la falsa dicotomia entre xoc i diàleg. Només permet el diàleg. Sobretot el diàleg entre catalans, que és el realment important. Perquè l’altre, el diàleg amb l’Estat, té poc recorregut. Ara mateix, l’única i gens menyspreable virtut d’oferir diàleg a l’Estat és posar en evidència -de cara als mateixos catalans i de cara al món- la seva flagrant manca de voluntat de diàleg.

Treballar des de l’acceptació de la pluralitat ideològica, social i cultural de la societat catalana, una pluralitat que ens enriqueix i que forma part de la nostra idiosincràsia històrica, és la millor garantia d’èxit per als que creiem que aquest país té dret a decidir el seu futur en llibertat.

stats