18/11/2017

Aforismes del Procés

2 min

És important no deixar que la història del Procés l’escriguin els guanyadors de cada batalla. L’hem de poder escriure els perdedors, també, però no fent veure que hem guanyat, sobretot si el que volem és arribar a guanyar de debò un dia.

M’agrada pensar en una independència possible, gradual, a la qual s’arribi tocant de peus a terra. És veritat, tanmateix, que sense molts adeptes a un independentisme màgic la independència possible no serà mai possible.

Una cosa és la crítica interessada dels que no són de la colla i l’altra és l’autocrítica desinteressada dels de dins. I després hi ha l’autoindulgència dels uns i dels altres.

¿És pot no sentir odi per qui sembra l’odi?

¿Es pot sentir empatia per qui pensa i sent en un sentit diametralment oposat a tu?

Hi ha polítics i líders socials injustament a la presó demanant pau i tranquil·litat. I hi ha polítics i líders socials en llibertat incendiant la convivència.

Els que volíem que això no fos una guerra amb vencedors i vençuts, d’herois i traïdors, ja hem estat derrotats. Ara, a més de guanyar, tocarà recosir les ferides.

No cola fer veure que tot plegat és culpa de l’escola. És una doctrina perillosa. Perquè en realitat l’únic que ho pot solucionar tot és l’escola.

Què ens cal més per a la independència: propagandistes o lliurepensadors? Els primers animen la tropa i busquen l’aplaudiment. Els segons incomoden, sembren el dubte i ens fan més prudents.

Sense dir-ho explícitament, la gent suplica que no li expliquis (tota) la veritat. Només volen la seva veritat, encara que íntimament sàpiguen que és una mica mentida.

No ens podem permetre recrear-nos en l’èpica de la derrota digna i gloriosa. I l’alternativa no té per què ser una victòria indigna.

Destruir sempre és més fàcil que construir: el 155 és una arma de destrucció massiva. La República, una arma de construcció massiva.

1-O: ¿no hauria de valer per dos un vot exercit després d’una garrotada?

Una bona notícia: això només s’arregla votant. Una mala notícia: després del 21-D vindrà el 22-D.

Volem ser un estat per formar part de l’Europa dels estats que no ens pensa ajudar a ser un estat.

Espanya és una democràcia (in)formal. Catalunya és ara mateix una democràcia (colonial). I Europa... ¿és una democràcia, al final?

Arribarà aquell dia en què la democràcia vencerà. Però quina democràcia?

La renascuda nova sociovergència: el PSC s’alia amb la cara més fosca del pujolisme lobista i els hereus del pujolisme busquen fitxatges d’arreu, també en la diàspora socialista.

On hi ha més socialdemòcrates: en la llista de Puigdemont o en la de Junqueras? En tot cas, en les dues n’hi ha tants o més que en la d’Iceta.

Dretes? Esquerres? L’eix social s’haurà d’esperar: fins que no es pacti un referèndum d’independència cada elecció serà com un referèndum d’independència.

Malgrat l’aparent presentisme, sempre és molt difícil deslligar-se de les ombres del passat. Al final resultarà que Franco va aconseguir deixar-ho tot atado y bien atado.

stats