El que estem vivint a Catalunya no trencarà el país. Per tres factors: pel tarannà cívic i fins i tot festiu del moviment, pel fet que estigui tutelat des del govern i pel sòlid consens social que genera.
M'interessa ara sobretot sospesar el tercer factor, i no tant per remarcar l'àmplia majoria a favor del dret a decidir (que hauria de fer pensar els que creuen que tenen el dret a espantar), sinó per constatar que no és un assumpte que estigui esquinçant la vida diària de la gent. Sens dubte la consulta és el tema, però ho és d'una manera civilitzada, sense el dramatisme que interessadament incentiven certs mitjans de comunicació.
És així perquè, passi el que passi, tant si decidim anar cap a un estat propi com si optem per seguir en l'estat espanyol, ningú s'imagina un daltabaix social o econòmic, i encara menys cultural o identitari. Entre altres coses perquè en realitat el daltabaix ja el tenim ara: la crisi que ens ofega. Hi ha risc en els dos casos, però com que la realitat present és prou galdosa, doncs què hi farem. Votem, i avall. Aquesta és la posició majoritària. El cos social -la gent, vaja- més aviat té ganes de liquidar l'assumpte, que passin coses, i que sigui el que Déu vulgui. Tot menys quedar-nos atrapats en la doble crisi, la de l'agònic i enquistat debat Catalunya-Espanya i la de l'atur massiu i els increïbles sous minvants. Sisplau, que alguna cosa canviï.
La crisi, esclar. Si la majoria relativitza aquesta revolució cívica és perquè un munt de gent ho està passant malament, amb problemes per arribar a final de mes, per mantenir la família, per assegurar-se un benestar digne. Això sí que fa patir. El canvi polític? En molts genera un comprensible entusiasme històric, en uns quants una inquietud sentimental i a la resta (que no són pocs) un raonable escepticisme. En tots tres col·lectius tothom estarà disposat a trencar-se les banyes per tirar endavant ell i els seus, però en canvi ningú, ningú!, està disposat a enemistar-se amb el veí per quina serà la seva resposta a la pregunta de la consulta.
Però fixeu-vos en una cosa: les picabaralles dialèctiques més vives es donen internament al si de cada grup: entre els partidaris del sí-sí (ara han firmat una treva: l'eufòria per l'acord en la pregunta té més a veure amb les baixes expectatives de què es partia que amb la pregunta mateixa, que no és exactament diàfana), entre els partidaris del sí-no (els de la tercera via, desorientats, viuen instal·lats en la divisió) i els del no (és lògic, quan vas a contracorrent, que els nervis aflorin). Però tot això només passa entre els més implicats.
Tornem al carrer. Com s'ho agafa la gent? La gent vol tranquil·litat i sobretot (bons) aliments. Si el del quart tercera penja la rojigualda al balcó, doncs que ho faci. El del principal seguirà lluint la seva estelada. I a l'ascensor parlaran dels fills, de la feina que no acaba de rutllar i del temps, esclar. I ho faran educadament, com sempre. No hi ha ni hi haurà fractura social. Simplement perquè ningú no ho vol.
Si alguna cosa hem après en aquest país és gestionar la diversitat: diversitat de llengües, de procedències, d'ideologies, de referents culturals, de tendències sexuals, de creences religioses, de passions esportives, de gustos culinaris... Fa temps que hem assumit que som una societat plural. Ho seguirem sent. Ens vacuna contra la por i els discursos apocalíptics, però també contra les Ítaques. L'experiència acumulada -inclosos uns quants errors- ens ha fet tolerants, ens dóna seguretat, ens fa més savis. Por al canvi? Home, una mica sí, és natural. Por a barallar-nos? La veritat és que no. Em sap greu per al senyor Aznar, però Catalunya no es trencarà. Això sí que no ho aconseguiran.
