Publicitat
Publicitat

Albert Rivera i Albert Camus

La cita és magnífica: "Estimo tant el meu país que no puc ser nacionalista" (Albert Camus). La va recordar ahir Albert Rivera. No hi podria estar més d'acord. De fet, encara que Rivera l'usi per anar en contra del dret a decidir (difícilment Camus hi estaria en contra) i contra la independència (Camus, de família pied-noir , hauria votat en contra de la independència d'Algèria, però amb el cor fet un embolic), la frase no fa sinó explicar l'essència del nou catalanisme sobiranista, ideològicament transversal i majoritari, com ahir reconfirmava l'enquesta del CEO.

Superada la llarga etapa d'un nacionalisme identitari i a la defensiva, hem passat a un sobiranisme obert, inclusiu, desacomplexat i antidogmàtic. L'independentisme no és antires. Ni antiespanyol ni antieuropeu. El país del futur serà com decidim. En aquest recomençar de zero, no hi ha fronteres de procedència o de llengua. L'independentisme fa temps que ha deixat de respondre a l'espantall nacionalista que branden Rivera (per cert, no us perdeu demà l'entrevista que li ha fet el Bassas), Vargas Llosa i companyia.

Si hi ha una aproximació nacionalista al que està passant a Catalunya és la que intenta desacreditar-lo com un problema nacionalista i identitari. La que dibuixa l'escenari com una confrontació lingüística o cultural. Si Rivera es tragués la bena dels ulls, si fes com Camus, la seva estimació no nacionalista per Espanya, del tot respectable, li impediria qüestionar el dret a decidir de Catalunya.