27/08/2016

Aquest cop sí: un país normal

3 min

A aquestes altures de la pel·lícula, quasi m’ofèn que ens considerin un país normal. Un país que ha sobreviscut uns quants segles amb un govern impropi, per no dir un govern a la contra, és un país com a mínim tossut, fet d’una gent peculiar, especialista a trobar estratègies de supervivència, ben conscient del que és i del que desitjaria ser, entre pragmàtica i idealista. A cada càstig, una nova florida. A cada esperança, un nou càstig. I així fins avui. No cal fer-ne tota la crònica secular, d’aquesta anormalitat prou coneguda. Anem directament als últims episodis: l’esperança de la Transició ha donat peu al càstig del fals federalisme autonòmic, un ofec lent tant en termes econòmics com lingüístics, per resumir-ho en dos vectors. Una anormalitat que tres dècades després ha fet que la gent tornés a sortir al carrer. El país albira ara un horitzó nou. De normalitat?

De moment, però, la societat catalana és tan forta en la seva capacitat adaptativa que, enmig d’un independentisme hegemònic però encara no prou unit ni fort, ha generat un anticòs que a més pretén regenerar Espanya. El riverisme. El sol fet que existeixi ja demostra la pluralitat i fortalesa catalanes i, sobretot, la debilitat d’una Espanya incapaç de repensar-se, que sempre acaba reaccionant a la defensiva quan la perifèria empeny cap al canvi. Aquests dies assistim a l’intent de Rivera de blanquejar la dreta espanyola, aquesta dreta que té segrestats els ressorts de l’Estat i que no els deixarà anar. Serà en va. El riverisme està condemnat al fracàs: fins i tot podria passar que el PP ens fes la feina de neutralitzar el lerrouxisme del segle XXI.

A diferència de C’s, el colauisme, més honest intel·lectualment i més arrelat a la societat catalana, dubta entre el miratge del canvi a Espanya, on l’esquerra conservadora del PSOE resisteix i resistirà, i la possibilitat d’un canvi radical a Catalunya que tanmateix l’obligaria a sumar-se al moviment ideològic transversal de la unitat catalanista. Si ja els costa als de la CUP fer pinya amb JxSí, imagineu què deu suposar per a l’entramat dels comuns. Contribuir a resoldre la seva indecisió és feina de tots. L’independentisme no pot dependre dels dubtes dels altres, però tampoc pot ignorar-los ni alimentar-los.

Hem de ser conscients que alguns arrosseguen el llast de la por i la càrrega d’una certa síndrome d’Estocolm. La víctima sent compassió i es pregunta: ¿i si ho tornem a intentar?, ¿i si mirem de contribuir un cop més a fer una Espanya plurinacional i moderna? Encara són colla els captius d’aquest sentiment, els que han assumit la anormalitat com a norma. N’hi ha que s’han avesat a la supervivència, sigui conformista, pactista o fraternal. No sé si el que realment els fa por és precisament ser un país normal, sencer. Potser a tots ens en fa una mica, de por. En sabrem? Ens voldran la resta de nacions?

En efecte, també plana damunt el debat del nostre futur una perenne manca d’autoestima, un interioritzat derrotisme letal, un fatalisme atàvic, una paràlisi cerval que ens ataca en els moments decisius. Per això no veiem la sortida a la cruïlla històrica que estem vivint. Sense voler-ho, hem aconseguit paralitzar la política espanyola però també ens hem paralitzat a nosaltres mateixos. I bé caldrà fer un pas endavant, ni que sigui a risc de perdre. L’important és saber distingir entre els dos plans: l’estratègia de cada moment i el discurs de fons. Quant a l’estratègica, toca avançar amb prova-error. I pel que fa al discurs, s’ha de ser radicalment incloent: volem una Catalunya per a tothom, sense exclusions, profundament democràtica i solidària. És aquesta il·lusió gandhiana la que ha mobilitzat tantes consciències i voluntats, la que ens dóna força i legitimitat per construir un país nou. I aquest cop sí, normal.

stats