Aquí no es parla del Barça

Baixo a Borriana, ciutat envoltada de tarongers i polígons industrials, a tocar de Castelló de la Plana i Vila-real. M'hi convida l'ABC, no el benemèrit diari, sinó l'Associació Borrianenca de Cultura, presidida per Joan Garí. Gràcies, Joan. Em fa molta il·lusió visitar l'únic museu que hi ha a la ciutat, el Museu de la Taronja, que ocupa un imponent casalot modernista. És dissabte, però trobem la porta tancada. El primer sorprès és el Joan. A Informació Turística ens ho expliquen: la conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana fa uns mesos que no paga els sous i el personal s'ha pres la justícia pel seu compte: ara només treballen de dimarts a divendres.

Anem a la platja, al Grau de Borriana. Dotze quilòmetres de sorra blanca. És millor mantenir la vista al mar, si gires la mirada enrere el paisatge urbanístic és rocambolesc. Paret per paret de delicats xalets de principis del segle XX hi ha blocs de pisos demencials. Un laberint absurd. El Joan ens porta a la punta del port, al restaurant El Morro, a fer un arròs melós. Quan hi arribem, ens precedeix una limusina negra, de l'interior de la qual baixa una núvia diminuta tota de blanc: però si no és una dona, és una nena! I no ve de casar-se, sinó de rebre la primera comunió.

Penso que potser els progenitors d'aquesta nena són dels que s'han fet d'or construint -és un dir- el Grau. Tantes dècades de fer pisos inversemblants donen per a moltes limusines. Però no per pagar els sous del Museu de la Taronja. Així és el paradís PP.