El Barça no és una excepció
EN PODEM DIR acceleració de la història. O esclat comunicacional. O fi de les ideologies. O crisi global. Li podem donar molts noms i mirar-nos-ho des de molts angles. Però la qüestió és que en pocs anys estem assistint a canvis geopolítics, ideològics i socials que mai hauríem imaginat. De cop tot és possible. O tot és inestable. La caiguda de Rosell s'emmarca en aquest canvi d'època: té causes concretes i precises, però en un altre moment històric el president del Barça hauria aguantat més. Hauria estat més capaç de controlar la situació, de condicionar l'opinió. Ara no. Ara cau.
Ara tot es capgira. La Xina comunista inventa el capitalisme d'estat (o d'imperi) i es converteix en una fàbrica de rics. Els EUA escullen un president negre que rep el Nobel de la pau. L'Iran fonamentalista fa les paus amb el tradicional enemic nord-americà. La població del món àrab desperta de la seva letargia, surt al carrer i fa caure règims dictatorials, amb resultats desiguals. L'Església catòlica, consumat el seu gir conservador, elegeix de cop un papa trencador. Les dones agafen el poder a l'Amèrica Llatina: Bachelet, Rousseff, Fernández de Kirchner, Chinchilla... L'Europa pionera i refugi dels drets humans veu renéixer la xenofòbia i fa trontollar l'estat del benestar. La Rússia de Putin comença a refer el seu imperi gasós. La dreta catalana, contra la seva tradició d'ordre i concert, i per a desconcert dels seus valedors de sempre, s'apunta a liderar l'adéu a Espanya de la mà del clam popular. El País Basc viu en pau. I l'Espanya del miracle democràtic i econòmic perd l'emblema monàrquic i retorna al passat nacionalcatòlic.
No estem en una pel·lícula de ficció. Tot això està passant. I el club que és més que un club no és una excepció: en només tres anys i mig, el president més votat del Barça més triomfal surt per la porta lateral.
