Carta a l’amic mai del tot retrobat

Aquest article pot ser llegit com un carrincló sermó d’estiu o com un crit esperançat a l’amic mai del tot retrobat, aquell amic al qual ni tan sols som capaços de declarar la nostra estimació.

Per què ens costa tant sentir com a propi el dolor aliè? La pregunta també ens la podem fer amb la felicitat dels altres. Som, sobretot, un jo blindat. No és ben bé egoisme, és alguna cosa més complexa, més essencial, més ambiguament humana. Les fronteres de la nostra individualitat tenen un gruix dens, impenetrable. Voldríem ser més porosos, més empàtics. Ens esforcem, sense aconseguir-ho mai del tot, per ficar-nos a la pell de l’altre, sigui aquest l’amic proper que pateix una malaltia o l’anònim llunyà que s’ofega en una patera. Però la tristor (o l’alegria) dels que ens envolten no arriba a ser mai del tot la nostra. Per què? No hauria de ser tan difícil, oi? És com si ens fallés l’educació sentimental. Com si no fóssim prou humans. La humanitat, al capdavall, és la capacitat de reconèixer l’altre com a igual. De ser, per tant, una mica l’altre.

Però una cosa és saber que ets un més i l’altra identificar-te amb el pròxim, ni que sigui amb els que tens més a tocar. Pesa molt l’individu que som. Som humans, sí, i en bona part ho som, esclar, en la mesura que som únics, que tenim consciència del jo. I en aquesta individualitat, en aquesta unicitat, hi ha el secret de tot: és el que ens permet fer coses increïbles, en el millor i en el pitjor dels sentits. I encara que no ho tinguem gaire present, entre les coses increïbles hi ha la capacitat d’estimar, de donar-nos.

Conec gent que s’estima la tortuga indefensa que ha trobat al camp. Se l’estima sincerament, apassionadament. I s’estima una rosa. I sent el dolor del fill de l’amic de l’amic que no coneix. Són persones excepcionals, emocionals, admirables. Ho farien tot pel veí, pel desconegut. També conec gent glacial, immune a l’entorn, ficada en la seva closca com un fabulós mecanisme d’autodefensa davant les desgràcies (i alegries) del món. La majoria, però, estem en un terreny intermedi: ens desvivim pels familiars més propers i anem marcant distàncies amb la resta, en una gradació inconscient perfectament codificada. Així fortifiquem el nostre estantís benestar. Ens concentrem en nosaltres mateixos. Aquesta convenció (“no puc estimar tothom”) ens dóna una falsa seguretat.

Esclar, el més difícil de tot és estimar. Donar-se. L’educació cristiana -els que l’hem rebut- ens ho recordava dia a dia. Donar-se als altres. Estimar. Als més joves no sé com els penetra aquest imperatiu que no és només moral, és humà, fins i tot diria que és un imperatiu físic, com una pell interior. Estimar l’amic, el desconegut. Segur, però, que també senten aquesta crida íntima, aquest neguit. Perquè la nostra individualitat perd tot el sentit sense la capacitat de pensar en els altres, de relacionar-nos. Som un jo poderós, fort, que tanmateix en soledat no és res. Què és un home sol?

Cultivar l’amistat, practicar la solidaritat. Vet aquí el secret del món d’ahir, d’avui i de sempre. Saber que no estem sols. Dirigir la nostra força interior, el nostre fabulós impuls individual, cap als altres. Ser capaços de plorar la desgràcia i l’alegria dels amics i els desconeguts. A vegades, perduts en el nostre laberint, no vénen les llàgrimes. La quotidianitat ens ofega, ens fa porucs, ens empetiteix. I, tanmateix, l’individu ateny la grandesa quan surt de si mateix, quan va més enllà. Està molt bé i és natural buscar el nostre minut de glòria pública -tots, a la nostra manera, el necessitem-, però no oblidem cercar l’eternitat de la pau interior, que tan sols trobarem sortint del confort de la individualitat, sortint de nosaltres mateixos. Trobant l’amic.