El comiat a l'editor Josep Maria Castellet ha estat tan generós com just i necessari, i amén. Sens dubte, se n'ha anat un homenot de les lletres, un petit déu més respectat que adorat, i que per molts anys puguem seguir practicant la seva fe en la literatura. Amén altra vegada. Com feia dir a Pasolini a Els escenaris de la memòria, "sóc, certament, un agnòstic i un anticlerical, però sé que hi ha al darrere meu dos mil anys de cristianisme". Després de diverses militàncies, el Josep Maria també s'havia anat construint la seva llibertat intel·lectual fins a creure, sobretot i bàsicament, en dues coses: la literatura sense adjectius i l'amistat amb tota la seva vastitud i pluralitat.

Tot i que aquests dies s'han dit i explicat moltes coses sobre l'editor, l'assagista i el memorialista, sobre la persona i l'intel·lectual compromès, trigarem a explicar-ho tot, d'ell. Precisament perquè va fer molt. El seu amic i company d'aventures editorials i polítiques Xavier Folch em contava el mateix dijous, poques hores després del seu decés, dues anècdotes que val la pena ressenyar. Com que Castellet havia anat veient com se li morien tots els amics del gremi de la lletra, es veu que Vázquez Montalbán sempre li feia la broma: "No pares de donar-te el condol!" I tenia raó. La veritat és que, en tots els anys que porto d'ofici, cada cop que moria algun referent en el camp literari, de Montserrat Roig a Baltasar Porcel, de Fuster a Terenci Moix, de Barral a Cahner, i esclar, al mateix Montalbán, inevitablement sempre anaves a parar al Castellet. I ell, amb una resignada elegància que fugia del sentimentalisme, et sabia explicar alguna anècdota per remarcar la categoria del difunt. I amén.

La segona del Xavier Folch té a veure amb el que Josep Benet, més seriós que el Manolo, li deia al Castellet. La cosa tenia tota una altra intenció més transcendent i política, com correspon al personatge: "Si Catalunya un dia necessita un ambaixador a Madrid, l'ideal és el Castellet". I també tenia raó. Perquè el Josep Maria va saber teixir una xarxa de simpatia amb la intel·lectualitat espanyola que progressivament s'anava desenganxant del règim franquista, amb els Aranguren, Valverde, Alberti, Buero Vallejo, Dámaso Alonso, Juan Benet, Sánchez Ferlosio, Dionisio Ridruejo i molts més que oblido, i tots els autors llatinoamericans, esclar. Castellet no exercia exactament de català, sinó d'una cosa més subtil i constructiva: feia de pont. Tot i que el plet nacional el fatigava, era l'home pont. I tanmateix cada cop el va cansar més, aquest paperot, en anar constatant, amb un agnosticisme creixent, el fracàs del diàleg, es fes a Gredos el 1955 o a Sitges el 1981. Amén i què hi farem.

Sense haver d'entrar en la seva sòlida obra d'editor i d'autor, ja prou glossada, les dues anècdotes expliquen per si soles la importància cívica, cultural i política del Castellet. Per reblar el clau biogràfic en la seva dimensió identitària val la pena aturar-nos en l'Octavio Paz que retrata a les impagables memòries. És un Octavio Paz que confessa a un Castellet que té arrels mexicanes l'antiespanyolisme de la seva pròpia nissaga familiar, i que es mostra proper a Catalunya, als seus poetes -"són sòlids i, cosa que pot sorprendre els estrangers, d'una estranya universalitat"-, als seus exiliats -Ramon Xirau, per exemple, o al jove Josep Bosch que el va iniciar en la política-, als seus savis -Joan Coromines, per començar- i a la seva necessitat de ser: "En la vella polèmica entre la cultura castellana i la de les nacionalitats perifèriques, jo no estic amb els centralistes, sinó amb els bascos, els gallecs i els catalans, independentment del lligam lingüístic, que estimo molt perquè és el meu, amb Castella". Amén. I amb Paz descansi: Castellet i tots nosaltres.