SI UNA COSA BONA té el procés polític en què ens trobem és aquesta: Catalunya ha superat el seu excés d'identitat. Ja no discutim qui és i qui no és català, què és o que no és la catalanitat, què entenem per cultura catalana... Ara parlem de política. ¿Tenim dret a decidir? ¿Som subjecte polític? ¿Com podem salvar millor l'estat del benestar: amb un estat propi o dins l'espanyol? ¿La cohesió social està en perill per culpa de les retallades, per culpa dels que no volen que es pugui votar el futur col·lectiu? ¿Com garantirem millor l'europeisme de Catalunya, sols i potser des de fora de la UE o mal acompanyats i des de dins? ¿En quina situació aconseguirem replantejar de debò la sanitat i l'educació, pilars del benestar? Tot això és política amb majúscules.
Malgrat els esforços d'alguns per ressuscitar fantasmes excloents, el debat identitari està quedant en un segon pla. En cap dels dos supòsits -el d'una Catalunya independent o el d'una Catalunya espanyola, sigui aquesta darrera autonòmica, federal o recentralitzada-, ningú, o quasi ningú -almenys a Catalunya-, es planteja segregacions lingüístiques ni de cap mena. També en aquest terreny només es tracta de sospesar com es garanteix millor la salut del català i la convivència de llengües. Hem avançat molt. Ens hem tret de sobre el llast d'autoqüestionar-nos permanentment. Som més o menys com qualsevol altre poble, amb les seves contradiccions i pluralitats. Ara només es tracta de decidir com volem governar-nos.
