El que està passant a la societat catalana es pot resumir així: si no pots amb els altres, uneix-te als que són com tu. Dono per fet, doncs, que en els pròxims dos anys Catalunya farà un pas de gegant des del punt de vista polític: perquè hi ha consciència que no podem canviar els altres i que units som majoria.

Dit això, ens convé començar a pensar a deu anys vista. Com estarem el 2024? Superada la transició nacional, superada la interfase actual -interfase: procés durant el qual una cèl·lula es prepara per a la seva partició-, el 2024 ja s'hauran materialitzat alguns assoliments -esperem que siguin molts- i algunes inevitables decepcions -esperem que poques-. Sobre aquest horitzó, fa uns dies David Fernàndez (CUP) deia que si l'estat propi havia de ser un land de Merkel, no el volia. És un bon titular i s'entén el subtext ideològic de l'ocurrència, però francament es poden imaginar coses bastant pitjors que ser un land de Merkel. A Alemanya l'atur no arriba al 6,8% (2012), l'educació i la recerca són prioritàries, el dèficit fiscal dels lands que més paguen és a anys llum del català (per exemple, el 2010, el de Baden-Württemberg no va superar el 0,5%) i l'estat del benestar segueix funcionant (les retallades es van fer a temps, abans de la crisi, quan no hi havia límit de dèficit). Sens dubte, resulta molt més dramàtica l'alternativa de continuar sent una autonomia ofegada de Rajoy o Rubalcaba.

Situem-nos, doncs, al 2024. Imaginem la Catalunya d'aquest futur pròxim (¿què són deu anys en la vida d'un país mil·lenari?). ¿Serem aquell any simplement una versió políticament tunejada de l'actual? ¿O, per contra, ens haurem atrevit a fer un canvi de debò? Si d'aquí una dècada seguim amb un ridícul pressupost de Cultura que no arribi a l'1%, si no hem estat capaços de posar l'educació i la recerca al centre de les nostres prioritats, si no hem recuperat el pols industrial per crear llocs de treball sòlids, si no hem replantejat el model energètic, si no hem fet tot això i algunes coses més, haurem fet un mal negoci. Ara que estem veient amb la Marca Espanya que no n'hi ha prou construint discurs si el producte és deficient, val la pena que comencem a imaginar una Marca Catalunya que vagi més enllà del tòpic turístic de Gaudí, Barcelona i la dolce vita (inclosa la bona cuina) de l'oci a l'engròs amb pàtina cultural.

Les graderies buides i la mascota kitsch gaudiniana del Mundial de natació són un pèssim auguri: ens falten idees. ¿Barcelona ja només és un decorat de fons? Queden molt lluny els dies de glòria dels Jocs Olímpics i la marca de qualitat urbanística, de personalitat cívica i cultural forjada aleshores, quan es va filtrar que al darrere de l'esdeveniment hi havia un país, una societat amb empenta. És difícil vendre alguna cosa si darrere no hi ha res. Com va dir Lucreci fa dos mil anys: "Res no pot ser creat del no-res" (ell ho deia contra la idea d'un Déu creador, però ens podem agafar la llicència d'aplicar-ho a la idea d'un país de debò). Rere la Marca Espanya hi ha un estrepitós fracàs. Rere la Marca Barcelona hi hauria d'haver alguna cosa més que una inèrcia. I què volem que hi hagi rere la Marca Catalunya? Projectes com el de Barcelona World potser ens trauran de penes, però ens ancoren a un passat bastit sobre l'especulació immobiliària i el turisme sense valor afegit propi. Fan nosa.

En el complicat tràngol de sortir de la crisi i alhora avançar cap a l'estat propi resulta incòmode aixecar alertes ("Ara no toca", ens diuen a l'estil pujolià més genuí), però si no les posem en marxa avui després serà massa tard. L'autocrítica constructiva sempre toca. El país del 2024 està naixent ara. ¿Una Catalunya merkeliana? M'hi conformaria. Allí no fan Berlin World.