Comença el diàleg de sords: benvingut sigui

Pronostico que passarem del no-diàleg al diàleg de sords. I afirmo que això és un avenç. És l’únic terreny en el qual Catalunya té alguna possibilitat de sortir-se’n. El simple fet que s’instal·li un marc de diàleg ja és una victòria. Només cal veure el rebuig frontal i instintiu de la premsa i la dreta ultramuntanes als gestos buits de Sánchez. Què faran si un dia hi ha algun gest de debò? Esclar, el president espanyol té poc marge, i segurament escassa voluntat, per a un diàleg autèntic, i menys per a la negociació que voldria Torra. Però en qualsevol cas la retòrica del diàleg és un canvi, és un camí que, per exemple, d’entrada ha deixat especialment fora de joc Ciutadans, que a Catalunya ja s’ha autoexclòs al racó de la intolerància. Arrimadas no va anar a la presa de possessió de Torra (tampoc la CUP, per cert) i ara s’ha castigat sense reunir-s’hi a Palau.

A la líder de Cs li resultarà difícil mantenir la ficció d’un president de la Generalitat racista. Perquè Torra, un nacionalista català d’ordre i cultura, senzillament pertany a la raça dels tolerants, dels simpàtics, dels bonhomiosos, dels dialogants. També dels ingenus, sí. El pitjor enemic per a un cínic és un ingenu. El pitjor rival per a un polític és un no-polític. El pitjor contrincant per a un intolerant és un tolerant. Per això Arrimadas, si no és capaç de canviar de xip, ho té complicat. Persistir en la idea de fractura de la societat catalana quan tothom menys tu es posa a dialogar pot deixar-la com una antipàtica barrufeta rondinaire. Insistir a fer-te passar per víctima quan els que se suposa que et marginen i t’ataquen són a la presó i quan els que no hi són volen parlar amb tu, és arriscar-se al ridícul.

La situació ha canviat. No ens podem fer gaires il·lusions, però comença a tornar la política, la paraula. Sánchez va acceptar el vot dels independentistes, que d’aquesta manera, com per art de màgia, si més no han deixat d’estar empestats, tornen a tenir dret a la paraula. I l’independentisme ha acceptat que li cal recomençar sense renunciar al camí fet. L’anomalia dels presos polítics i dels polítics exiliats, més enllà del dolor i la injustícia, dona sentit a la denúncia democràtica de l’independentisme. En canvi, per a l’Estat és un maldecap, una taca permanent. En aquesta hora de la represa de diàleg, ni que sigui de sords, la mera existència de presos i exiliats debilita l’autoritat moral de l’Estat.

Ha estat il·lustratiu veure aquesta setmana Oriol Junqueras ensenyant als companys de presó els orígens de la paraula filosòfica a la Grècia antiga. Entre reixes la paraula encara adquireix més força, és la prova de la llibertat que et neguen. I també és il·lustratiu, com vam saber divendres, que l’escola que es farà a la Model dugui el nom de Xirinacs. Per a mi és la millor notícia de la setmana: un preciós triomf pòstum. La Catalunya que ell hauria volgut és un país que a les presons hi fa escoles, un país on la paraula, el diàleg, la tolerància sempre tenen una segona oportunitat.

La notícia trista d’aquests dies ha estat la mort en l’oblit de Francesc Vicens, aquell polític culte, militant del PSUC en els anys més foscos de la dictadura, i després ariet quixotesc d’ERC al Congrés en l’inici del felipisme i del cafè per a tothom. Xirinacs i Vicens, tots dos també van passar per la presó, dos independentistes de primera hora, d’aquella Transició que no només va voler enterrar el passat, sinó ocultar el present de la seva plurinacionalitat. Però tot torna. Ara tenim la plurinacionalitat tancada de nou a la presó i tenim l’autonomia catalana presidida per un independentista, un polític tan atípic com Xirinacs o Vicens. I a Madrid, un nou Felipe, el Pedro, enmig de la cridòria ultranacionalista que sempre ha impedit a Espanya mirar-se al mirall de la seva diversitat. És així com recomença l’endèmic diàleg de sords. Benvingut sigui.