Confessar les pròpies febleses

Es poden confessar les febleses? Després de vuit mesos des de la sortida del diari -i dels intensos mesos previs de preparació-, arribo esgotat, però amb la il·lusió intacta del primer dia, a aquesta columna que per unes setmanes deixa vacant el Carles Capdevila, el director i ànima del projecte. Admetre les pròpies debilitats és una cosa que no s'estila gaire en la vida pública. Es veu que només en privat podem sincerar-nos, només a casa podem mostrar-nos febles. Per què? Què en traiem de simular que som superhomes o superdones? Ara que, per a bé i per a mal, Facebook i Twitter han trencat la frontera de la privacitat, no té gaire sentit seguir amb la ficció de la màscara d'un jo públic que és poc de carn i ossos, que no plora ni s'alegra, que només analitza, critica, raona. A l'ARA des del principi hem volgut prestar tanta atenció a l'agenda pública dels grans assumptes polítics, econòmics i socials com a l'agenda privada, la del nostre lleure i la nostra salut, dels petits o no tan petits problemes i il·lusions quotidianes. Com heu vist, a l'estiu hem marcat més la diferència amb la doble portada. Pel davant, el diari clàssic dels grans afers. Pel darrere, el diari diguem-ne íntim, sense les convencions de la informació dita seriosa. Des d'aquesta columna de 1.450 caràcters, mentre no torni el Carles us l'aniré explicant. I també us explicaré moltes coses més, com ara la importància de confessar les pròpies febleses.