Contra el verí de la intolerància
Ara el Masnou... Contra el verí de la intolerància, recomano buscar persones. Rere una noia amb mocador al cap, una persona. Rere qualsevol color de pell, una persona. Rere la pobresa que ens espanta, una persona. Rere l’idioma que sigui, una persona. Rere l’immigrant sense papers, una persona.
Caldrà que us desfeu de prejudicis, que us esbandiu la mirada, que descarregueu la motxilla mental que tots portem dins. Ja us ho dic d’entrada: no és fàcil. Sense adonar-nos-en, a la més mínima ens surt l’instint classificador, estigmatitzador. Per no dir racista, classista, supremacista. És un mecanisme primari, molt arrelat, amb el qual assagem de distingir-nos, de veure’ns millors que els altres: que si els espanyols són així o aixà; que si els gitanos bla, bla, bla; que si els turistes (com si nosaltres no haguéssim agafat mai un vol barat o com si tots vinguessin del mateix lloc, amb les mateixes idees i es comportessin de la mateixa manera); que si els adolescents (també ho vam ser un dia, no?), que si els musulmans, que si els pijos de Barsalona, que si els homes, que si les dones... Aquest hàbit de posar tot un col·lectiu immens dins un mateix sac tallat per un idèntic patró atapeït de tòpics és tan inconscient com inconsistent. L’adoptem sense adonar-nos-en, com una indulgent forma d’autoajuda. Està perfectament interioritzat i ens facilita anar pel món. De turistes, esclar.
Però de debò ens ajuda? ¿O més aviat ens limita, ens empobreix? ¿Fa millor el món i ens fa millor la vida, aquest universal reduccionisme? No defenso aquí un relativisme cultural ni una correcció política extrema. No, no. Sens dubte, hi ha diferències identitàries. La humanitat és meravellosament babèlica. Ho és tant, que de fet no hi ha al món dues persones idèntiques. Tots som únics. Precisament per això el que dic és que, abans de res, posem la persona al davant, l’ésser concret. Aquest és el màxim favor que podem fer a la diversitat. No convertim cada individu en l’arquetípic representant d’un grup genèric, no li atribuïm una identitat de manual que l’únic que fa és diluir i amagar la seva personalitat singular. Entre altres coses perquè la nostra unicitat està feta de moltes capes, pertanyem a molts mons alhora, dins nostre hi habiten identitats ben diverses i fins i tot contradictòries. És com si fóssim socis de molts clubs: jo soc català perfectament bilingüe però també parlo italià i anglès, soc del Barça però m’emprenya tot el que envolta el club, soc un periodista que no freqüenta els cercles periodístics, soc un lector tastaolletes, soc un amant de la natura i de les metròpolis, etc. Tots som moltes coses. Fins i tot som les coses a les quals renunciem. Tots tenim, a més, aquella part transgressora per escapar-nos, sí, del que som. No estem fets d’una sola peça.
Llavors, per què ens entossudim a ficar els altres en un motlle? Per què volem encaixonar els qui no coneixem en una imatge estàtica i tancada? I quan ho fan amb nosaltres ens indigna, esclar. No ens agrada sentir que els catalans som tancats o garrepes, que estem obsedits amb la identitat i la llengua, que ens creiem superiors i tantes altres perles enverinades. El que d’una banda et dona tranquil·litat, perquè t’allibera de pensar i sobretot d’afrontar una realitat que se’t pot fer incòmoda perquè et trenca els esquemes, de l’altra t’incomoda quan ets objecte d’una simplificació empobridora, quan no et veuen a tu sinó a un representant asèptic d’un grup maldestrament tipificat.
Contra el verí de la intolerància, no es tracta d’anar pel món amb una actitud confiada i ingènua, no es tracta de prescindir del nostre bagatge cultural a l’hora de copsar els altres, sinó de no renunciar mai a una curiositat universal per captar allò que cadascú, cada persona, té de particular.
