Democràcia franquista?

Vuitanta anys després de l’entrada a Barcelona de les tropes del militar colpista Francisco Franco, preàmbul de la desfeta de la Catalunya autònoma i l’Espanya republicana, l’ombra del franquisme segueix pesant com una llosa. Les quatre dècades de democràcia no han aconseguit fer net de l’empremta ideològica, institucional i econòmica d’una dictadura que va durar quaranta anys i es va fonamentar en la revenja. És el que l’historiador Paul Preston ha definit com a “holocaust espanyol” i el que Josep Benet, referint-se al cas català, va qualificar d’“intent de genocidi cultural”.

Els indignants moments polítics que vivim, marcats per la repressió policial, l’ús instrumental de la justícia i el retorn de la ultradreta al primer pla, ens remeten cada cop més a aquesta herència insidiosa del franquisme, que com un mirall es reflecteix en el present. En alguns casos la identificació és explícita i increïblement orgullosa i nostàlgica, com passa, per exemple, amb els defensors de no tocar el Valle de los Caídos. En altres casos la continuïtat és més subtil o més inconscient, vestida d’hipòcrita equidistància o d’oblit. Sigui com sigui, el tòxic clima de persecució contra l’independentisme democràtic recorda massa uns temps que haurien de formar part només del passat.

Tot això passa en el terreny remogut de la política, però té, esclar, conseqüències directes en el camp de la memòria i la restitució de les víctimes. Un camp quasi verge. La llarga i esgotadora lluita pel retorn dels dits papers de Salamanca o els intents de començar a excavar les fosses comunes de la Guerra Civil, només són la punta de l’iceberg del que queda per fer, una feinada ingent que ha topat fins avui amb la indiferència oficial durant dècades de silenci (i de governs socialistes) o directament amb l’oposició d’una dreta cada cop més radicalitzada i ideològicament desfermada.

Malgrat les dècades transcorregudes, no paren d’aparèixer noves evidències de l’espoli i el càstig als vençuts. Avui descobrim a l’ARA, de la mà de Sílvia Marimon, un document revelador de la voracitat dels guanyadors: una llista amb més de mil immobles de Barcelona que van passar a mans dels franquistes. Els seus propietaris legítims, si no eren afins a la dictadura, en la majoria de casos mai devien recuperar les propietats. El dictador que deia combatre el comunisme es convertia, així, en usurpador de propietats privades. Una esperpèntica paradoxa més d’aquell règim criminal. Rere aquesta llista hi ha moltes llars profanades i perdudes, és a dir, més dosis d’injustícia que se sumen als afusellaments, els exilis, les purgues de funcionaris, els camps de concentració, les prohibicions lingüístiques, les multes, les presons infames... Però només tenim la llista: caldria esbrinar cas per cas, història familiar per història familiar. Més feina pendent d’una democràcia que, volent estalviar-se l’assumpció del seu passat, finalment veu com aquest passat retorna cada cop més desacomplexat. El temps, en aquest cas, és una pena afegida. I Vox és el càstig per la por que va impedir al règim del 78 mirar-se al mirall de la història. Un càstig que no ve sol. L’existència d’uns cossos de seguretat de l’Estat amb tics repressors i ultranacionalistes n’és un altre. L’existència d’una endogàmica alta judicatura que s’atorga el paper de guardiana de la unitat de la pàtria, si cal violentant les seves pròpies funcions, un més. L’existència d’uns mitjans de comunicació que actuen com a òrgans de propaganda inquisitorial, també. I encara hi ha l’existència d’un rei que rere el to paternalista no és ni neutral ni conciliador.

Espanya és una democràcia, sí. Però és incapaç de desfer-se del tot del seu passat dictatorial. Sí, l’ombra del franquisme és allargada i ens està deixant sense futur. A tots.