L'INFORME d'Amnistia Internacional sobre els abusos als treballadors immigrants a Qatar plou sobre mullat. Qualsevol persona que hagi viscut a l'emirat ho sap i ho veu. És impossible no adonar-se'n. El 75% dels habitants treballen i viuen en condicions lamentables, siguin paletes, vigilants jurats, empleats del sector serveis i fins i tot noies del servei domèstic. I més del 90% dels treballadors són estrangers.
Fa uns dies, un executiu que ha treballat a Doha m'explicava que allà hi ha tres tipus de persones: els propietaris (qatarians, mai treballen), els "esclaus rics" (una minoria on són majoria els occidentals, però on també hi ha treballadors qualificats del Líban, Egipte o Palestina) i els "esclaus de debò". Aquests darrers vénen de l'Índia, el Pakistan, Bangla Desh, el Nepal, Sri Lanka i les Filipines. Cobren entre 180 i 300 euros al mes, necessiten l'aval d'un espònsor local (empresari) que els reté el passaport, i fan torns de feina de 10 a 12 hores sis dies a la setmana.
Tot això en el millor dels casos. Perquè l'executiu en qüestió s'havia vist en el destret d'haver de carregar il·legals en una furgoneta i portar-los a un estadi a col·locar seients, a ple sol (50 graus a l'estiu). Els que al cap de tres dies no funcionaven eren acomiadats sense cobrar. Només després d'uns quants desmais, apel·lant al Barça i Guardiola -va jugar amb l'Al-Ahli del 2003 al 2005 i va ajudar-los a obtenir el Mundial del 2022-, va convèncer el propietari qatarià perquè els deixés treballar de nit. Qatar: luxe i infern.
