La meva amiga Lourdes m'il·lustra sobre què pensa Josep Pla de la felicitat: el nostre pagès cosmopolita de Palafrugell veia la felicitat com un invent modern, com un luxe, vaja. Ens el podem permetre, aquest luxe? És compatible la felicitat amb la indignació, per exemple? Segons Pla, "l'home [la Lourdes té el detall d'incloure'm en aquesta categoria] no és un animal racional; és un animal il·lusori". La felicitat deu ser això, una il·lusió. No és, doncs, cap obligació.
Després d'arribar a aquesta conclusió, esgotats, decidim anar al cinema. Enviem els nens a la quarta de Piratas del Caribe i nosaltres en triem una de francesa que ens recomana un amic italià: Pequeñas mentiras sin importancia . Tracta d'una colla de parisencs addictes a la bona vida que marxen de vacances al mar deixant un amic fotut a l'hospital. La seva felicitat és realment un invent, una ficció feta de moltes mentides i egoismes. Una il·lusió, un engany. (Per cert: la pel·lícula, tret de l'indigne final lacrimògen, aguanta bé.)
Bé: per ser feliç s'ha d'estar una mica boig, s'ha de ser un pèl mentider i s'ha de llegir poesia. Per exemple Pere Quart, que el pròxim 25 de juny farà vint-i-cinc anys que va morir. Lletania : "Per als infants / mentides / Per als amors / mentides / Per als amics / mentides / Per als clients / mentides. / Mentides plenes o primes, / fermes o tendres -juraments, besades-; / vives -com fresca sang-; / sàvies, agraïdes. / Guatlles i bòfies. / Mitges mentides". I mitja felicitat.
