26/01/2019

Em nego a convertir-me en un català ressentit

3 min

No ho aconseguiran. Com molts, ja vaig ser durant uns anys un català emprenyat. Me’n recordo perfectament: els trens no funcionaven, hi havia apagades de llum, la catalanofòbia havia començat a campar alegrement per les Espanyes, l’escola començava a estar seriosament en el punt de mira, les retallades treien el cap... Tot aquell malestar es va acabar canalitzant en positiu cap al dret a decidir. Va ser el que després s’ha batejat com “un empoderament col·lectiu”. Així va néixer l’independentisme de masses. De la mala maror en va sortir una gran il·lusió. El que ara alguns volen qualificar com a moviment excloent, ressentit i divisor, va ser en realitat tot el contrari. Va sorgir precisament per evitar que la societat catalana, que se sentia maltractada, caigués en una deriva victimista de la qual en tragués profit un lideratge populista com els que ara veiem pel món, de Trump a Bolsonaro. Em sembla incontestable la distància sideral que hi ha entre aquests polítics i dirigents independentistes com Carme Forcadell, Artur Mas, Oriol Junqueras, Muriel Casals o David Fernàndez, per citar els dels primers temps.

L’independentisme no només va sortir al carrer a manifestar-se, sinó també a participar: la gent es va associar, va opinar, va treballar des de la base. Es va desfermar una gran energia cívica, si voleu un punt naïf i ingènua: entre tots ho farem tot. El catalanisme va viure un nou esclat popular i, alhora, un gir conceptual: s’aparcava la idea de reformar Espanya per passar a la de construir un nou estat d’Europa, un pas que ha tingut a veure tant amb la incomprensió endèmica de Madrid com amb el fet que el món s’hagi fet petit. Les comunicacions físiques i virtuals fan més fàcil ser al món. Ja no calen tuteles. El que fa un segle, amb una Europa amb fronteres físiques i mentals més travades, resultava impensable, avui gairebé pot semblar natural. I no ho dic des del punt de vista polític, sinó de les mentalitats. Si s’ha plantejat és perquè era plantejable. Una altra cosa és que, com hem vist, políticament segueixi sent molt difícil: quan proposes grans canvis sempre desfermes grans resistències, externes i internes.

El que vull dir, en tot cas, és que el pas cap a l’independentisme no ha estat tant fruit d’una radicalització com d’una maduració, a remolc de les transformacions socials i tecnològiques d’una societat catalana i un món globalitzats i, esclar, de l’enrocament de la societat espanyola. Dit d’una altra manera: el que hauria estat rar és que seguíssim entestats a impulsar la transformació d’una Espanya refractària al canvi, i no només al canvi de relació amb Catalunya. Per a qualsevol observador atent, l’emancipació catalana estava cantada, estava en l’ambient. El catalanisme, com la seva expressió política més constant i dinàmica de la contemporaneïtat, no ha estat mai estàtic, no ha deixat mai de reinventar-se. Ara ho ha tornat a fer. Pretendre fixar-lo en el passat, com fan alguns, és mera nostàlgia antihistòrica.

I de la mateixa manera que és irreal fer una foto fixa del catalanisme, també ho és fer-la del processisme. No és raonable pretendre aturar el temps en el referèndum de l’1-O del 2017. L’únic que en sortirà, com ja comença a passar, és el català ressentit: ressentit amb l’Espanya repressora i amb la classe política catalana. Les coses no van anar com havien d’anar i, per tant, es busquen culpables dins i fora. Aquest camí no porta enlloc. Si no en sortim, efectivament convertirem en un mer parèntesi històric els anys lluminosos entre el català emprenyat i el català ressentit, de nou només capaç de sentir-se víctima. Ni les autèntiques víctimes -els qui són a la presó o a l’exili- ho volen. Segurament són els que menys ho volen. Tornem, doncs, a convertir la mala maror en una il·lusió. Potser aquest cop amb menys audàcia i més eficàcia.

stats