Catalunya encara està més en perill

L’Espanya fracturada munta una nova batalla electoral. Més crispada que mai. O dreta dura o esquerra tova. Les dues Espanyes, de nou cara a cara versió segle XXI. La dreta autoritària, unitària i ultranacionalista. L’esquerra, un cop més dividida pel que fa a la seva visió social i al model territorial. Catalunya torna a ser l’ase dels cops, una altra constant històrica. En sortirem malparats. Com sempre. Ja hem rebut la primera andanada. El sobiranisme català és l’enemic a anorrear o el soci deslleial que cal domesticar amb més bastó que pastanaga. Si guanya el tripartit de dreta dura o molt dura, rebrem fort. Si guanya un PSOE amb capacitat d’accedir a la Moncloa, serem tractats amb condescendència però sense concessions.

Els resultats del 28-A? Mai estan tan clars com a priori sembla, però si hagués d’apostar ho faria per una suma impossible per totes bandes, és a dir, més paràlisi i més inestabilitat. Les coses sempre poden anar a pitjor. Espanya sense govern, Catalunya sense pressupost i amb un govern cada cop més prim, tant pel setge extern com per la desorientació independentista. Bloqueig i confrontació. ¿Podem seguir indefinidament sense cap perspectiva de diàleg? ¿Pot Espanya pensar en un projecte de futur amb una Catalunya en revolta permanent? ¿Pot Catalunya pensar en cap futur amb una Espanya buscant la seva submissió? ¿Fins quan durarà això? ¿Fins on arribarà la degradació col·lectiva?

L’existència de presos i exiliats és una llosa que pesa i pesarà. En primer lloc als que ho pateixen en pròpia pell, tot i la fortalesa mostrada aquesta setmana. I en segon lloc a l’Estat i a l’independentisme. Ja s’ha demostrat que impedeix fer pròpiament política: es fa retòrica grandiloqüent. No es va abordar la negociació dels pressupostos de debò, ben bé no li devia interessar a cap de les parts. Per part catalana, tenim un Torra que es nega -i li neguen: des de la presó, els partits, Waterloo i la societat civil- capacitat de maniobra. És un govern tenallat, simbòlic. Tot són principis. De manera que el final pot acabar sent encara més dur i més trist.

Mentrestant, Pedro Sánchez, davant la patata calenta catalana ha decidit jugar-s’ho tot pel tot. Naturalment posa el seu futur polític en joc, però sobretot posa en joc el futur de la part més dèbil, Catalunya, que és qui pot sortir-ne més tocada. Si perd, com a mal menor la dreta li farà la feina bruta amb Catalunya. Sempre queda malament esclafar un moviment democràtic. A Casado, Rivera i Abascal no els tremolarà el pols amb un 155 de gran abast. I quan un dia torni el PSOE, només li caldrà fer cirurgia plàstica per apedaçar una Catalunya submisa, amb una Generalitat domesticada, una TV3 ofegada, uns Mossos sota control de l’Estat i sobretot una escola intervinguda (això és el més difícil i, per tant, on més s’esforçaran).

Sánchez es presenta com el moderat entre dos radicalismes: el d’uns conservadors ideològicament desfermats i el d’uns independentistes que no afluixen. A Europa segur que li compren aquesta còmoda idea de moderació. Ja veurem, però, si l’hi compren els espanyols... L’independentisme, emocionalment tocat i estratègicament desorientat, es nega cap sortida pragmàtica, amb la qual cosa, més enllà dels convençuts -que segueixen sent molts, com s’ha vist a la manifestació-, malmet la seva imatge a l’exterior i la seva credibilitat a casa. La gent està molt despistada. La navegació només amb el vent de la dignitat emociona tant com mareja. La sensació és que estem a mercè de l’ultraonatge polític i judicial espanyol, on hi ha una forta mala maror. En algun moment haurem de posar rumb a un port segur on reposar forces per tornar a salpar. Qui i quan s’atrevirà a baixar de l’onada?