Ja no som un sol poble?

Si l'independentisme va al xoc, a més de tenir molts punts de tornar a sortir derrotat per l'Estat pot afegir llenya a la fractura vaticinada per Aznar i posada en pràctica per Cs

IGNASI ARAGAY
IGNASI ARAGAY

Comença a quallar la idea que ja no som un sol poble, com si el Procés s’ho hagués carregat i haguessin emergit, amb tota la cruesa, dues comunitats polítiques i identitàries enfrontades, una fractura irreconciliable. És així? La idea d’un sol poble, formulada durant el franquisme de la mà de persones com Josep Benet, Paco Candel i Jordi Pujol, neix precisament de la voluntat d’evitar el perill d’aquesta fractura, que venia de lluny -de la primera immigració massiva dels dits “ murcianos ”- i que la dictadura potenciava. I neix, també, de l’ideal que aquest “un sol poble” girés al voltant de la catalanitat, amb la llengua com a factor cohesionador. Aquest discurs va quallar dins l’antifranquisme i va foragitar el perill històric del lerrouxisme, per part de l’esquerra, o de l’essencialisme, per part de la dreta nacionalista. Es van arraconar expressions com xarnego: eren “els altres catalans”.

En democràcia, Pujol ho va voler aplicar a la seva manera des de la Generalitat i el socialisme va fer el mateix a través dels ajuntaments democràtics. L’antipujolisme mai va qüestionar la idea d’un sol poble, ni per tant l’escola catalana, inclosa la immersió. Potser en alguns casos ja hi havia la pulsió, però no s’hi van atrevir. El consens es va mantenir fins a la irrupció de Ciutadans, el 2006, nascut per defensar una Catalunya dual (finalment batejada: Tabàrnia) i, en darrer terme, la idea d’“un sol poble”... espanyol. És aquí quan la cosa comença a trontollar. No per casualitat, Cs apareix en paral·lel amb l’auge del discurs independentista.

A partir d’aquest moment, com més ha avançat l’independentisme (i ha avançat molt), més ha crescut Ciutadans (i ha crescut molt). L’independentisme ha mantingut el discurs d’“un sol poble”, fugint del nacionalisme clàssic i integrant el castellà amb normalitat. Els casos de Súmate o de Gabriel Rufián, diputat d’ERC que parla habitualment en castellà, són paradigmàtics. Cs ha buscat arraconar l’independentisme al terreny identitari, propiciant la guerra de llengües, especialment en el terreny escolar. Ha tingut un èxit relatiu. Què és més il·lusori, més ficció, la idea d’un sol poble o la idea de fractura?

Recapitulem. La Catalunya contemporània, de finals del XIX ençà, amb les diferents onades migratòries s’ha esforçat sempre per ser un sol poble precisament des de la consciència que no ho era del tot. Ha intentat evitar caure en la divisió social per motius sobretot de llengua. Ho ha fet, la major part del temps, més des del voluntarisme ciutadà que des del poder. Fins i tot durant dècades (dictadures de Primo de Rivera i Franco), contra el poder. Si algun lema defineix aquesta voluntat és l’històric “En català, sisplau”. L’independentisme s’ha mantingut fidel a aquesta vocació integradora, gens coercitiva, tot i la recerca constant del xoc identitari per part de Cs. Qui ha trencat, doncs, la idea d’“un sol poble”?

Ara que l’independentisme sembla haver tocat sostre electoral, per seguir creixent n’hi ha que defensen la via de la tensió permanent i el conflicte obert, i n’hi ha que creuen que, sense renunciar a res, toca rebaixar la tensió per no reforçar precisament l’esquerda propiciada per Cs, que com passa sovint en molts partits té una cúpula més radicalitzada que els mateixos votants. Si l’independentisme, malgrat la repressió, és capaç de reforçar-se en l’esperit d’“un sol poble”, si és capaç d’empatitzar i adreçar-se als no convençuts, per treure’ls del marc mental de la por en què els ha ficat Cs, o als indefinits, per acostar-los al marc sobiranista, podrà seguir avançant. Si va al xoc, a més de tenir molts punts de tornar a sortir derrotat per un Estat nacionalista amb tics autoritaris pot afegir llenya a la fractura vaticinada per Aznar i posada en pràctica per Cs (i ara també ja descaradament pel PP de Casado).