Tenim alcaldes que presumptament fan anar la legalitat com un xiclet, tenim ministres que d'un dia per l'altre es treuen de la màniga reformes per canviar un sistema educatiu consensuat socialment i avalat internacionalment. En aquesta democràcia eternament adolescent, el poder fa anar les normes amb una frivolitat sospitosa. Ara bé, la norma de normes sembla esculpida en marbre, com si fos l'obra d'art d'una Transició sublim. Mai no toca tocar-la (la reforma exprés per adaptar-la a les exigències de dèficit de la UE es veu que no compta). I aquest mai es converteix en manament sagrat quan pel mig hi ha la reivindicació catalana. El resultat és que Catalunya, en sentir-se expulsada de la carta magna, ha decidit que efectivament ja no paga la pena reformar-la. Ves per on.
