L’altra manada

A Gombrèn, emboscats i emboirats a la casa pairal La Canal, topem amb cérvols i cabirols. Els van reintroduir al Cadí, han baixat unes quantes valls i ara en aquest racó del Ripollès quasi són plaga. L’amic Joan Busquets em fa notar que a Espanya també han reintroduït una espècie que semblava -en aquest cas per sort- en perill d’extinció i que igualment s’ha convertit en plaga: el feixisme. Un dia sí l’altre també en surten exemplars a la premsa, darrerament vestits de jutge. Són com una manada... Més que aplicar lleis, sembla com si les violessin. Les forcen cada dia. Si a Gombrèn em fa l’efecte de caminar per les pàgines d’ Els sots feréstecs, a Madrid no puc evitar una inquietant sensació guerracivilista. I com en la novel·la de Raimon Casellas, arreu guanyen les forces atàviques de la regressió.

Una envalentida Espanya ultramuntana esclafa a cops d’autoritarisme governamental i de titulars incendiaris tot senyal de progrés, diàleg, justícia o dissidència. Temps foscos. Aquesta Espanya en retrocés, aquest Estat altiu i rabiós, ferit en el seu orgull obsessivament unitari, ha decidit que no tornarà a absentar-se de Catalunya. Han tornat per quedar-s’hi. El programa és diàfan: recentralització a ultrança. Que la broma autonomista quedi només com una carcassa buida. I després del PP en vindrà una versió pitjor, Cs, partit directament nascut per combatre el catalanisme. Ens estan arrossegant enrere, cap al passat més negre: l’autogovern intervingut. La democràcia intervinguda: polítics a la presó i l’exili. Fa basarda.

El passat pot ser un lloc tant o més perillós que el present. Potser heu vist la sèrie Outlander, en què una infermera del segle XX viatja a l’Escòcia del XVIII, en plena guerra contra Anglaterra. El passat mai no desapareix del tot. Existeix una pulsió humana per retenir-lo, per tornar-hi, per emmirallar-s’hi, per reviure’l. I efectivament sovint retorna, es reintrodueix. Escòcia ho ha tornat a intentar 300 anys després. A voltes el passat reapareix per bé; a cops per mal. Sigui com sigui, la gestió del present i la projecció cap al futur és inevitable que ens portin a dialogar amb la història, a rellegir-la i reescriure-la. A cercar-hi lliçons. Avui a l’ARA narrem amb detall les anades i vingudes dels caòtics i dramàtics fets d’octubre posteriors a l’1-O, aquells set dies de fa mig any que marcaran durant temps el nostre esdevenidor polític. Diguem-ho clar: són la història d’una impotència, d’una derrota heroica. 300 anys després.

Però la història segueix. La fem dia a dia. Això no s’ha acabat. I si a Espanya estan reintroduint alguna cosa que s’assembla massa al seu passat d’intolerància, a Catalunya seguim convençuts que l’única via és la de l’aprofundiment democràtic, la de plantar cada dia una llavor de llibertat, des de la presó, des de l’exili, a casa, a la feina, des d’on sigui. També des de la Generalitat, a la qual no podem renunciar de cap manera. Ja estem trigant massa a recuperar-la. És la nostra institució històrica -de nou el passat- i no s’hi val a menystenir-la. Els que van lluitar per recuperar-la mereixen el nostre respecte. No podem deixar-la a mans dels qui lluiten per diluir-la, dels qui mai l’haurien volgut.

D’aquí uns dies serà el 200 aniversari del naixement de Karl Marx. El marxisme ha perviscut, ni que sigui per rebatre’l. La seva interpretació de la història és més que història, en part perquè, tot i que ja no existeixen les classes tal com Marx les va codificar, les desigualtats es mantenen. Doncs bé, el mateix podem dir del catalanisme, que neix fa un segle i mig en paral·lel al marxisme (primer com a moviment cultural: la Renaixença) i que segueix viu políticament. Per què? Doncs perquè Espanya es resisteix a canviar, persisteix a voler tornar al seu passat.