JOANA RASPALL se'n va després d'una vida extraordinària. No pel seu caràcter aventurer, no, sinó per la seva vocació de servei. Igual com Moisès Broggi -el 31 de desembre farà un any de la seva mort-, encarnen l'esperit dels homes i dones que van tenir la sort de formar-se en els anys fundacionals de la Mancomunitat i de fer-se adults amb la il·lusió de la República. La seva força interior, la seva immensa capacitat de treball i la seva fidelitat als ideals de joventut els van portar a realitzar una feina callada i rigorosa, amb el compromís indestructible de millorar la societat i el país. Quantes persones, avui, es plantegen el seu destí en aquests termes de servei a la comunitat, sense esperar reconeixements? A la Joana i el Moisès els honors i la popularitat els van venir de grans, a l'última hora. Potser quan ja no se'ls esperaven. Tots dos han marxat centenaris i feliços.
La Joana va néixer uns mesos abans que el 18 de desembre del 1913 el govern espanyol aprovés el reial decret que permetia unir les quatre diputacions catalanes per formar la Mancomunitat, una institució que en una dècada va construir la majoria d'estructures d'estat de les quals encara vivim. La Joana i el Moisès són fruit d'aquell programa polític. I, d'alguna manera, ells mateixos són petites i fabuloses estructures d'estat. Perquè per tirar endavant, un país necessita sobretot gent que l'estimi, que se'l cregui, que estigui disposada a treballar i lluitar per millorar-lo. Avui, com fa 100 anys, necessitem Joanes i Moisesos.
