21/05/2011

No creuen en res, que ja és molt

1 min

Ara que estem privatitzant l'espiritualitat i convertint-la en prosaica autoajuda, tinc un col·lega que especula amb la idea d'escriure un llibre titulat Catequesi impartida per un agnòstic, adreçat als joves que si visiten un museu d'art es perden de la missa la meitat. Abans es rebel·laven contra la religió o la dictadura, avui s'indignen -no és exactament rebel·lar-se- amb una societat que els expulsa del benestar. No tenen feina, no poden consumir. Els queda Twitter i el carrer.

Tot això que ens passa aquí, en altres llocs ha agafat un forma una mica més sòlida. A Alemanya, per exemple, un senyor roigverd, ecologista antinuclear, Winfried Kretschmanni, s'ha convertit en president del land més ric, el de Baden-Württemberg, i ha jurat el càrrec "per Déu". És un catòlic practicant. ¿Algú se'n recorda dels cristians pel socialisme o fins i tot pel comunisme, tipus Alfons Comín? Estàvem en el post-Maig del 68 i rere els eslògans hi havia càrrega ideològica. També és veritat que aleshores el diner corria... Tot era més divertit.

Ara corre el desencís. La democràcia representativa pateix una de les seves cícliques depressions, que sobretot afloren en èpoques de crisi. Als anys 30 van donar lloc al feixisme i el nazisme. Avui, d'una banda ressorgeix el populisme xenòfob -un clàssic-, i de l'altra, gràcies a internet, la gent emprenyada es connecta, crida i esdevé protagonista (mediàtica) per un dia. En què creuen? Jo diria que en res, que depèn de com t'ho miris ja és molt.

stats