04/11/2017

Amb Octavio Paz, el Carles, la Muriel, els Jordis...

3 min

Vivim dies trasbalsadors. Hem tornat als temps remots dels presos polítics, temps d’infausta memòria. Hi ha innocents entre reixes, i amb ells la gastada paraula llibertat torna a prendre tot el seu sentit tràgic. Oh, llibertat! Ens aclapara una tristor densa, una ràbia insidiosa, una fonda impotència. Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir... Volem vèncer, esclar. Però tant de bo poguéssim convèncer, només. Tant de bo poguéssim conviure en pau en aquesta Espanya que s’allunya, que ens separa, que ens repudia. “ A por ellos! ”, criden. Ja ens tenen, ja ens han començat a ficar entre reixes. Quant d’odi, quanta incomprensió, quanta distància. Quin esquinçament tan encegat.

Enyoro uns temps que no he viscut, temps llunyans i perillosos d’una fraternitat peninsular i hispànica que també va ser soterrada per l’odi feixista. Parèntesis lluminosos de poetes que lluitaven amb la paraula, que ens oferien versos com a bàlsams de germanor enmig de l’esclat de les bombes. Octavio Paz era a Barcelona el 1937, en plena Guerra Civil, recitant al Palau de la Música Catalana, empaitant per la Rambla l’ombra del seu amic d’infància i joventut a Mèxic, Josep Bosch, un llibertari comunista perseguit per l’ortodòxia soviètica, de qui havia après a desconfiar de l’autoritat. I a qui va dedicar un poema pensant que era mort...

Vida i mort, velles companyes. Els mexicans saben recordar els morts amb alegria. En vaig ser testimoni aquesta setmana a l’Escola Octavio Paz de Barcelona, un petit centre de barri amb un equip de mestres fantàstic -dels que adoctrinen a consciència en els valors de llibertat, convivència, justícia i pau-, un oasi educatiu amb molta il·lusió i molts immigrants a les aules. Alumnes, mestres i pares, tots plegats, cada any fan un altar de morts per Tots Sants dedicat a algú que ja no hi és i que estimen. “Vida y muerte no son mundos contrarios, / somos un solo tallo con dos flores / gemelas... ”, escrivia Octavio Paz.

Aquest any l’han dedicat a Carles Capdevila [vegeu la foto del Mirades d’avui]. Dimarts passat el van inaugurar amb una festa amb ma-riachis, pa ensucrat i un espectacle inspirador. Va ser com tornar a conversar i a riure amb el Carles. Per uns instants vam enganyar el temps, va tornar a ser amb nosaltres. Els morts estimats sempre ens acompanyaran i ens aniran donant vida, i nosaltres a ells. Això és el que expressen els altars de morts del sincretisme religiós mexicà: papers retallats, espelmes, fotos, llum i colors. “Aquesta tradició mexicana ens fa recordar, conèixer i estimar persones que ens acompanyen per la vida sent per a nosaltres una inspiració”, ens van explicar els mestres, amb Xavier López com a catalitzador.

L’any passat va ser a Muriel Casals a qui van recordar i homenatjar. I a l’escenari, agraint el gest, hi havia el Jordi Cuixart, ara empresonat. Què diria la Muriel avui? Què diria el Carles? La vida, la mort, la llibertat, tan indestriables, com un vol d’ocells en filera enmig de la immensitat de l’Univers: un, dos, tres ocells, suspesos en l’aire, suspesos en el temps. Escrivia Octavio Paz: “ Un silencio de aire, luz y cielo / [...] Y un pájaro cantó, delgada flecha. / Pecho de plata herido vibró el cielo, / se movieron las hojas, / las yerbas despertaron... / Y sentí que la muerte era una flecha / que no se sabe quién dispara / y en un abrir los ojos nos morimos ”.

I nosaltres hem de seguir escrivint el present, dia a dia, gest a gest, compromís a compromís. Hem de seguir volant, enlairant-nos sense límits, com fan a l’Escola Octavio Paz, d’on sortiran ciutadans del futur que seran garantia de convivència i llibertat. Que seran molt millors que nosaltres. Ells són l’esperança d’un país i d’un món millors.

stats