Publicitat
Publicitat

París, Nova York, Barcelona...

Més que un article d’opinió, això és un assaig de crònica primaveral amb molts convidats i una idea de fons: ni el procés ni l’antiprocés no poden tapar que vivim en un país permeable, interconnectat, tafaner.

Comencem amb una àvia de 99 anys en una festa de comiat de solter del seu nét. A la vora del mar, la nit és suau i perfumada. Entre mos i copa de cava, m’explica que va néixer amb la Primera Guerra Mundial i va passar la Segona a París, sola: el germà petit havia estat mobilitzat, la mare va morir el 1942 i el pare s’havia refugiat a la Bretanya. Acabada la contesa, al cap de poc va marxar al Marroc, també sola. La deixo amb altres convidats, entre els quals hi ha un magistrat del Constitucional i una monja molt del Barça.

L’endemà, al casament, l’àvia està radiant, sobretot quan li donen el ram de núvia. Somriu com una nena entremaliada. A casa es dedica sobretot a llegir. A la meva taula em toca, al costat, una altra lectora, Cristina Mora, agent literària de Jaume Cabré. El seu company, un madrileny establert aquí fa dos anys, parla un català immaculat. És poliglot. El tercer en concòrdia és un portuguès que ens explica les seves maratons per mig món en un sonor portuñol. Estem tots convidats a Lisboa: els casaments desperten l’eufòria més imprudent. Més enllà hi ha Núria Llorach, gestora cultural descendent de la rica i elegant Isabel Llorach, musa de la burgesia culta del tombant del segle XIX al XX.

Al cap de pocs dies em toca un altre casament, a Barcelona. L’articulista d’aquest diari Borja Vilallonga contreu matrimoni pel ritu jueu, sota la khuppah, amb Ilisa Goodman. Vénen de Nova York, on viuen i on l’alcalde Bill De Blasio ha participat en el seu comiat a la sinagoga. A l’Hotel Miramar no hi vénen ni Colau ni Trias, però no hi falta glamur sota el clar de lluna. En Vilallonga és un esperit inquiet, imprevisible, insaciable: fa anar les idees i els diners amb la mateixa alegria. Fa poc es va vendre la casa de Romanyà on havia viscut Mercè Rodoreda i se’n va anar a estudiar a Colúmbia. Ara no sé ben bé a què es dedica. De moment s’ha casat, que ja és molt. Felicitats!

Dinar a casa amb el Paco Sánchez i la seva parella, un jove marroquí, empresari de càterings. El Paco és autor i editor de guies de viatges. Ha recorregut, escrit i fotografiat mig món, especialment l’Amèrica Llatina i el nord d’Àfrica. És un vell amic retrobat, fet a si mateix, que ja fa temps va decidir ser plenament d’aquí. Un altre dinar: els convidats són una parella catalano-colombiana. No els coneixem de res. Ens hem apuntat al programa de SOS Racisme La família del costat per trencar tabús sobre la immigració. Ves per on, de postres ens porten un braç de gitano! Boníssim, per cert.

El Molar, al Priorat. Els camps de vinya són al seu punt àlgid de verdor. Sopem a Cal Perxe de la Roser Vernet, amb Arcadi Oliveres i tota una colla. Hi ha cicloturistes jubilats suïssos i també un alemany establert aquí, casat amb una vilanovina, que durant anys ha controlat la qualitat de les platges peninsulars per al poderós Automòbil Club alemany, que així oferia un servei als seus socis que venien a passar calor entre nosaltres. En acomiadar-nos, la Roser ens regala, de part de l’ermitana Montserrat Domingo (una altra lectora obsedida que viu aïllada a la serra del Montsant, a Sant Joan del Codolar), un punt de llibre amb cita d’Aristòtil: “L’alegria és el reflex que hem fet el bé”. Aquí, en tot cas, hem menjat i conversat bé.

Per acabar, una festa de 100 anys: el Jaume en fa 51 i la Marta 49. L’únic regal permès són quilos de menjar per al Banc dels Aliments. No tothom s’ho passa tan bé, oi?

I bé, el país, el nostre petit país, és tot això i molt més. Prou divers.

Riure, malgrat tot