Pensar la independència històricament

PAÍS BASC.125 anys: són els que té el PNB. Els compleix aquest 31 de juliol, festivitat de Sant Ignasi. Fan enveja. La continuïtat històrica és una inèrcia que no tothom sap apreciar. Les coses no passen perquè sí, no surten com bolets. Esclar que la vida també està feta de ruptures i transformacions, esclar que tot canvia sempre. Però de la mateixa manera també hi ha forces subterrànies que es mantenen, mentalitats que romanen, formes de fer i de pensar que passen de pares a fills i a nets de manera imperceptible. Com relleus naturals. Si, a més, com és el cas del basquisme, aquestes continuïtats estan dotades d’una consistència formal, guanyen encara més pes. El PNB, que és més que un partit polític -amb els batzokis i tot el que comporten-, fa aquest paper des de fa més d’un segle. El PNB ha tornat a guanyar unes eleccions i governa altre cop, com ha fet sempre des del 1980 exceptuant el parèntesi de Patxi López. Per cert, mai amb majoria absoluta, cosa que ha reforçat el seu caràcter pactista, dialogant. Haver patit i superat la violència d’ETA també l’ha fet madurar. La il·lusió de la independència no passa per davant de tot. La suma amb Bildu saben que no és suficient, encara que vagi més enllà del 60% dels vots. No tenen pressa. Ho volen fer bé. La seva perspectiva històrica és llarga. El mirall català també els ha ajudat: no es volen precipitar, res de trencadissa. Prefereixen acumular forces, consolidar el poder institucional, assentar un més ampli i sòlid consens social. Evitar generar anticossos polítics. Donar temps a l’esquerra independentista per desfer-se del llast del seu passat violent. El camí s’ha de fer pas a pas.

CATALUNYA.En plena patacada heroica, a Catalunya encara hi ha qui pensa en termes d’acceleració. Amb el cotxe avariat -les institucions afeblides, els lideratges escapçats, el sistema de partits trencat, l’independentisme dividit, la societat escindida-, una fugida endavant així només pot portar accidents irreparables. No es tracta de llepar-se les ferides, no es tracta de dir que ha passat una oportunitat històrica, sinó d’entendre que la història no es pot fer només a batzegades èpiques. El catalanisme té un segle i mig de recorregut, però en conjunt li ha faltat la solidesa de la continuïtat i li han sobrat aventures fabuloses. Macià i Companys han pesat més que Prat de la Riba. Pujol va voler sumar les dues ànimes i va acabar sense ànima. La seva caiguda va esperonar el salt en el buit. ERC, la formació independentista ara mateix més assentada, no deixa de ser un partit jove, traumàticament reinventat unes quantes vegades. Al seu favor el catalanisme ha tingut sempre una gran força social integradora: és la seva millor carta, la base a partir de la qual es pot treballar, recosir, recomençar. Accelerar? Frenar? No, la qüestió és treballar per avançar pas a pas.

ESPANYA.El problema espanyol és exactament el contrari. Perquè l’altra cara de la moneda és que les continuïtats històriques poden portar a l’immobilisme o la contrareforma. Des de la comoditat del poder secular, Espanya es mostra un cop més incapaç de reformar-se, d’acceptar la seva pluralitat, de superar les fortes inèrcies autoritàries, de trencar amb la picaresca corrupta, de superar el passat. Els Borbons de nou li estan fallant, s’han tornat a arrapar a la pitjor versió d’ells mateixos: “¿Qué hay de lo mío? ” Sempre han buscat recer en les elits més ràncies: l’exèrcit, el nacionalisme ultramuntà, la reacció ideològica. El joancarlisme va ser un miratge de cartró pedra. Un autoengany col·lectiu. Rere el campechano hi havia la picaresca sempiterna. I el PSOE, el partit històric del nacionalisme espanyol -amb més de 140 anys al darrere-, no té tanmateix la força social ni la maduresa del PNB. És un partit sòlid però en hores baixes, amb instint de poder però erràtic. Espanya avança pas a pas, però no sap on va.