Primavera d'estiu
És juny i ha nevat als Pirineus. "Primavera d'istiu", cantava Salvat-Papasseit. Primavera d'hivern, tenim aquest any. A la porta d'una ermita, un músic jove ha recollit d'un racó un pardal moix, arraulit, i me l'ha ofert. "Tingueu-ne cura, que jo no puc". Els de casa l'hem cuidat d'aquella manera inexperta i entregada fins que l'ocell ha aixecat el vol, tot sol, alegre, foll. Adéu, pardal.
Com Carles Riba, penso que "la vida passa, i l'ull no es cansa d'abocar / imatges clares dintre del cor". Ara que ha volat el pardal, ara que ha mort el fill de Riba -el científic Oriol Riba Arderiu-, no puc sinó evocar-los. La nissaga dels Riba fa un fidel retrat d'un segle de cultura catalana: el clàssic poeta elegíac, el científic resistent, el músic iconoclasta... Ara potser hauria tocat un periodista amb glamur o un entrenador de futbol exquisit. "Tot muda i tot roman", deia J.V. Foix, poeta envolat.
"Escolta els ocells, mira el dia / com neix. / Torna a veure les coses / en els ulls d'un infant" (Joan Vinyoli). Els ulls del meu fill quan ha vist marxar l'ocell s'han entelat una dècima de segon. Ja no érem al costat de l'ermita, sinó al pàrquing d'un hipermercat. El pardal ha fugit per damunt un mar de cotxes, i després més enllà, cap a l'arbreda o potser l'abocador. Robert Louis Stevenson, l'autor de L'illa del tresor , també té uns versos per a infants que parlen d'ocells i homes i que ara ha traduït Jaume Subirana: "Encara que som més llestos / i parlem i se'ns entén, / nosaltres anem per terra / caminant penosament".
