11/08/2018

El Procés no és una final de Champions

3 min

El gran perill a què s’enfronta cada cop més l’independentisme és deixar-se portar per l’emotivitat, respondre sempre a cop calent, com si cada nit juguéssim un partit a vida o mort. Viure cada dia, cada notícia, cada gir, amb la llàgrima o la ràbia a flor de pell. Recrear-nos i arrapar-nos a la sentimentalitat, com si no poguéssim deixar de notar esgarrifances. De motius n’hi ha, esclar. Hi ha presos i hi ha exiliats. I les emocions són necessàries en qualsevol tràngol de la vida. No és sa reprimir-les. Però tampoc és bo donar-los tot el protagonisme. Als catalans ens perd l’estètica, deia Unamuno. Tenia prou raó. Només amb pell de gallina no arribarem gaire lluny.

A vegades sembla que preferim l’emoció d’una derrota heroica a la bondat d’un empat que ens permeti sobreviure. No podem convertir-ho tot en una final de la Champions. El Procés és una Lliga duríssima, encara amb molts partits per disputar. Cal anar sumant punts, sumant gent i suports, socis i afició. Jornada a jornada. Cal fer moure la banqueta. No tots els rivals són el Madrid. Queda molt partit. Necessitem que l’entrenador i tot l’equip puguin fer la seva feina sense tantes pressions a la graderia, sense tanta visceralitat emocional. El cor no ens pot anar sempre accelerat o acabarem esgotats, a l’UCI.

El Procés és una competició molt dura. Reclama fortalesa psicològica, bona forma física i intel·ligència tàctica. No podem anar sempre de cara a barraca, buscant un gol espectacular, buscant la humiliació del rival, confiant en la nostra genialitat. A la recerca de la màxima emoció. Hem d’aprendre a avorrir-nos una mica, a saber guanyar per la mínima, a preservar-nos. De l’esclat d’eufòria a la depressió a vegades només hi ha un pas. Hauríem de deixar enrere la fase Dragon Khan. Asserenar-nos. Reservar forces. Pensar més i sentir menys. Deixem les emocions fortes per al final i concentrem-nos, controlem-nos. Anirem millor.

Més que buscar una nova final vibrant, que ens posi a cent i on ens ho tornem a jugar tot, seria bo preparar l’equip independentista per a un trajecte llarg amb garanties de victòria, sense confiar en moments màgics o cops de sort. La sort te la guanyes fent feina callada i ingrata, gens emocionant. Feina defensiva, per exemple. Que no ens falli la defensa! Darrerament fins ens hem fet algun autogol. I la davantera? Assumim que no tenim cap Messi. El que compta és el bloc, el conjunt, el planter. I tinguem clar que a l’altre costat també tenen bons jugadors, més pressupost i més palmarès. I que potser ens convé fer fitxatges en el sobiranisme no independentista, on hi ha camp per córrer: junts podem guanyar la partida dels drets civils. I ja sentiran els colors, quan toqui. Ens hem de reforçar.

Una cosa és motivar emocionalment els jugadors al vestidor abans del partit, com fa Guardiola, i una altra és que Guardiola s’emocioni més del compte i prengui decisions només amb el cor. O que no entreni durament durant setmanes, que no governi els seus. O que a més de donar il·lusió no apliqui grans dosis de realisme estratègic. Al Palau de la Generalitat, a Òmnium i l’ANC, als partits, hi ha d’haver gent que sàpiga gestionar les emocions, que toqui de peus a terra, que condueixi bé l’afició. Perquè una cosa és mobilitzar i una de ben diferent excitar. L’excitació permanent, l’emotivitat constant, no pot ser bona. Una cosa és donar esperances i una altra donar falses esperances.

Al setembre es reprendrà la Lliga del Procés, entre l’11-S i l’1-O tenim garantida l’emotivitat. I després vindran els judicis, també amb un impacte emocional fort. I bé: a tota aquesta sentimentalitat caldrà donar-li un sentit polític estratègic basat en arguments, raons, càlcul, estratègia, cap fred i seny.

stats