Sánchez: ni Franco ni Catalunya

Pedro Sánchez. L’objectiu del president espanyol d’aquesta tardor és consolidar la seva imatge d’estadista. Busca ocupar la centralitat, arraconant Cs i PP cap a la dreta radical, i recuperant el vot d’esquerra moderat que s’havia passat a Podem. En aquest sentit, el trasllat de Franco l’està usant a la perfecció: li serveix per a quatre coses. Primera: mostrar com Cs i PP són dreta reaccionària, encara sociològicament franquistes. Segona: netejar la imatge del rei, fent que avali aquest adeu simbòlic a la dictadura. Tercera: mirar d’assegurar-se el suport parlamentari de Podem i, de passada, recuperar vots d’esquerra. I quarta: dotar el PSOE, de cara endins i internacionalment, d’una renovada imatge de partit valent, antifeixista i demòcrata, i, atenció!, legitimar-se així per ser inflexible amb Catalunya. La valentia de Sánchez amb Franco, al contrari del que podria semblar, és una mala notícia per a l’independentisme. És mà dura amb Franco per poder ser també implacable amb Catalunya. Sánchez ni pot ni vol un diàleg polític de debò: no es mourà de l’Estatut i, si hi ha cap audàcia independentista excessiva, no dubtarà a respondre-hi amb duresa. Com a demòcrata antifranquista.

Quim Torra. La tardor del president català és un tot o res. Torra no és un polític a l’ús ni la seva és una presidència normal. No només ho sap, sinó que en fa bandera. Des de la seva arribada al Palau de la Generalitat ha estat el primer a desitjar una estada curta. Vol plegar com més aviat millor. Té pressa per portar el país a una nova cruïlla. Ho fia gairebé tot a la capacitat de mobilització de la gent. I es posa a ell com a exemple: personalment no acceptarà una sentència contra els presos polítics que no sigui absolutòria. Entén el seu paper com el d’un líder cívic, no com el d’un polític estrateg. No pretén fer d’estadista ni de polític pragmàtic que resol problemes concrets. El seu problema és que sap que no pot declarar la independència, que és l’únic que realment voldria fer. Per això cada dia diu el que més s’hi assembla: que el dret a l’autodeterminació és irrenunciable. No es mourà d’aquí. Tot i que sembla que sigui algú que ve del passat republicà, viu en un present continu, en una batalla diària.

Oriol Junqueras i Jordi Cuixart. Els líders d’ERC i Òmnium a la presó, alhora que es preparen per al judici polític d’aquesta tardor, que saben que els pot comportar una duríssima sentència, ja pensen més enllà. Pensen més en el futur que en el present. Pensen que per sumar una gran majoria cal obrir els braços molt més enllà de l’independentisme convençut al qual apel·la Torra. Estan disposats a assumir una travessa del desert entre reixes i a treballar per aconseguir aquesta gran majoria social republicana. Confien a guanyar-se l’autoritat moral que, un dia, els permeti convèncer molts més catalans. Pensen que el seu sacrifici d’avui serà la seva força per al demà. La seva veu ressonarà aquesta tardor. La seva és una cursa de fons, una lluita constant. Estan disposats a resistir. Són homes de fe. Pensen històricament. I no tenen pressa.

Xavier Domènech. La seva tardor no serà política. Ha tirat la tovallola. El Procés ho engoleix tot, vells i nous lideratges. Genera un desgast brutal. L’esquerra sobiranista no independentista perd un puntal. Colau es queda sola. Domènech tornarà a ser professor d’història i pare de família. La política sempre és molt dura, i ara encara més. Aquest expert en el passat no ha volgut imaginar-se en un futur polític permanentment atrapat entre la revolta independentista i la contrarevolució espanyolista. Plega. Però la història segueix.