Publicitat
Publicitat

Sobre els que mouen els fils a la capital de Catalunya

El relleu que s’ha produït a Barcelona és molt il·lustratiu del país que som. Per explicar-lo, però, vull fugir de l’espectacular i fàcil contraposició entre Xavier Trias, un senyor de casa bona representant del moderat nacionalisme conservador, amb Ada Colau, la jove cara emergent de la nova esquerra forjada en les protestes de carrer. Davant un canvi tan evident i fàcil de caricaturitzar, prefereixo fer un exercici menys vistós però potser més afinat. Posaré, doncs, el focus en el canvi de gerents, que com sabeu són els que mouen els fils a l’ombra, els que prenen les decisions sobre els 11.000 funcionaris que té l’ajuntament de la capital i sobre el rumb pressupostari.

La gerència va passar ahir de mans de Constantí Serrallonga, un tècnic desconegut pel gran públic, a Jordi Martí, l’efímer líder del PSC al consistori i també efímer portaveu dels dissidents socialistes de MES. Més enllà dels respectius perfils públics, qui són i què representen? Quines diferències hi ha en la seva trajectòria i la seva manera d’entendre el servei públic? La notícia és que hi ha més semblances que diferències. Vegem-ho.

El Jordi i el Constantí van néixer el mateix any, el 1965, en el mateix entorn social i cultural. Es coneixen des de ben petits. Són fills de la classe mitjana-alta barcelonina, catalanista i catòlica. Les seves respectives famílies eren assídues a la parròquia de Sant Ildefons, un dels nuclis de l’antifranquisme benestant, on el 1959, uns anys abans que ells nasquessin, el director de La Vanguardia va pronunciar la famosa invectiva “ Todos los catalanes són una mierda ” sulfurat per haver de sentir un sermó en català, frase que portaria Jordi Pujol i altres a engegar una no menys famosa campanya contra el rotatiu.

En termes generacionals, són els adolescents de la Transició, els fills d’aquells pares que van lluitar junts en l’antifranquisme i després es van dividir entre convergents i socialistes. El Jordi i el Constantí, i també jo mateix, es van formar en el mateix grup d’esplai, on discutíem molt de política, però també de si es podia fer sexe sense amor o de si crèiem o no en Déu. Vam viure junts els nostres primers anys de despertar cívic i sentimental. Després els camins es van separar, però el pòsit comú ja estava sembrat. El Constantí es fa formar com a economista i va dirigir un altre esplai, el Jordi com a músic i va ficar-se en l’extrema esquerra política. El Constantí va iniciar-se professionalment en la gestió sanitària. El Jordi com a gestor cultural amb una empresa pròpia.

Quin és el pòsit comú? Una manera de fer, una necessitat de comprometre’s. Una certa ingenuïtat: la creença que les coses sempre es poden millorar. Una certa llibertat interior, i, per tant, una seguretat en si mateixos. L’absència de por davant els reptes. La vocació de servei, indestriable d’una consciència social, que en el Constantí és més d’arrel cristiana i en el Jordi més d’arrel socialista.

En la feina que ha desenvolupat el Constantí com a gerent amb l’alcalde Trias, tot això s’ha notat. Us costarà molt trobar algú que parli malament d’ell, igual que us costarà trobar algú que, més enllà dels eslògans propagandístics, sostingui que l’equip de Trias ha fet polítiques antisocials. En la feina del Jordi, el mateix. D’enemics en té algun pel simple fet d’haver entrat en l’arena política, però la seva feina en l’àmbit cultural, al mateix ajuntament o al CCCB, mereix un respecte general. El traspàs entre l’un i l’altre ha estat fàcil i naturalment amistós. No hi haurà trencadissa. La santíssima continuïtat està garantida. No tot han de ser ruptures.

Un darrer apunt: cap dels dos era independentista, però tots dos s’hi han anat apuntant empesos per l’onada popular. També en això són prou iguals i reflecteixen l’evolució del país.

Riure, malgrat tot