¿Sense Mandela hauria estat possible (o hauria estat igual) la fi de l'apartheid? ¿Si Santi Santamaria no hagués mort, hauria desaparegut Can Fabes? Les personalitats fortes marquen l'avenir de la història. L'art, els negocis, els països depenen de personalitats decisives. Per a bé o per a mal. Rajoy és tan ambiciós com tou: en mans d'aquest senyor amb cara de peix bullit, Espanya difícilment remuntarà. Mas està demostrant una voluntat de ferro. I podríem seguir.

El que compten són les persones. Una a una. Amb noms i cognoms. Amb la seva petita gran història. Abans apreníem qui eren els reis. Després això va passar a la història i en va venir una altra, més espessa: tot eren números i classes. Marx, un gran individu entregat a una idea, va fer desaparèixer els individus i els va convertir en massa, en grup, en classe. Un cop esgotat el filó marxista, van venir les mentalitats, la cultura i, per aquesta via, de nou les persones amb la seva peripècia intransferible. Freud havia guanyat Marx.

Ara ja ens tornen a interessar les vides dels reis i els presidents. Però no només d'ells. Volem saber qui hi ha rere un gran actor o rere un mal banquer. Ens interessen els homes i les dones, tots i cadascun. Tothom té una història, una experiència, el seu fons de veritat. A través de les xarxes socials, ho diem tot i ho podem saber tot: vivim un sensacional esclat de personalisme. Per sobre de les ideologies i de les religions, el gran relat del món torna a girar al voltant de les persones.