VAS A MADRID i, amb mesurades dosis de complicitat i bonrotllisme, et diuen que ens oblidem de l’aventura eufemística del dret a decidir perquè el que cal és sortir de la crisi, ergo “els catalans, al que us heu de dedicar és a treballar”. I el discurs s’allarga amb encomiosos elogis ditiràmbics: sempre heu estat l’avantguarda d’Espanya, el motor i etcètera. I al final, esclar, alguna advertència constitucional i un toc d’incomoditat europeista. Però ep!, i tan amics, eh?

Però ara girem l’escena. Imaginem que els visitants són ells i que el centre i el poder establert, i la Constitució i tot plegat som nosaltres. Imaginem que quan tenim els convidats còmodament asseguts a taula, distesos i agraïts per l’àpat i el tracte, els diem: “Vosaltres, els espanyols, al que us heu de dedicar és a treballar”. Que això de la indissoluble unitat d’Espanya no us pot distreure, que mentre us obsessioneu amb un assumpte tan irresoluble, la crisi, que és el que realment importa, va minant el país i us portarà a la ruïna. I de passada perjudicarà Europa, que se us tirarà a sobre i que és, en realitat, qui avui dia té la sobirania pel mànec i us obliga a retallar. I que a més no pot ser perquè és impossible. Ei, i tan amics, eh?

Esclar, es pensarien que els estem prenent el pèl, que això no és democràtic, els ofendria la nostra condescendència, i els semblaria impresentable que donéssim per fet, sense dir-ho, que no preveiem de cap manera la possibilitat de mantenir Espanya unida eternament. Perquè és impossible, perquè no hi ha res etern i perquè Europa, bla, bla, bla.

Conclusió: el que ens convé a tots, efectivament, és treballar... perquè tothom pugui treballar. Per sortir de la crisi. Dit això, potser estaria bé acceptar que tots reivindiquem la democràcia i Europa. Sobre aquestes bases hauria de ser possible pactar el desacord. I girar full. I treballar.