UNA DE LES MILLORS coses que ens han vingut d'Europa ha estat la mobilitat estudiantil. Just l'any següent de l'ingrés d'Espanya (1986) al que avui és la Unió Europea, es va posar en marxa el programa Erasmus. En aquests vint-i-sis anys, els nostres estudiants més desperts han pogut formar-se a l'estranger, han après idiomes, han fet contactes i amistats a tot el continent: han crescut i s'han format com a ciutadans europeus. És veritat que les beques Erasmus sempre han estat mal dotades i han obligat les famílies a afegir-hi un importantíssim complement. Però han funcionat. Han construït Europa des de la base, des de l'educació.
I de cop l'ínclit ministre José Ignacio Wert, després d'haver-ho negat fa un any, aplica una dura tisorada a les beques, ja de per si prou migrades: Espanya seguirà sent líder en recepció d'Erasmus, però els joves d'aquí ho tindran més difícil per sortir. El mateix Wert, que vol més anglès i castellà a l'escola (en detriment del català, esclar), aconseguirà que menys estudiants puguin sortir fora a practicar l'anglès, el francès, l'alemany, l'italià... Ens fa més provincians, ens fa europeus de segona, europeus d'estar per casa. Tot plegat, una bogeria, però no a l'estil de L'elogi de la follia del gran humanista Erasme de Rotterdam que dóna nom a les beques, sinó més aviat a la manera del desafortunat " Que inventen ellos! ", d'Unamuno, que fa poc més d'un segle el va enemistar amb l'europeista Ortega y Gasset. Amb Wert també ens allunyem d'Europa.
