Les amistats gens perilloses de Joan Fuster

Ara que vivim en una tertúlia tecnològica universal i permanent via Twitter, Facebook, WhatsApp i cia., té gràcia recordar l'època en què les tertúlies eren cosa de quatre amics i un cafè. La gent es reunia al voltant d'una taula i xerrava. Normalment quedava a una hora fixa, en un dia fix de la setmana. No calia convocatòria. El temps s'allargassava, la gesticulació era important, es bevia i es fumava. A les ciutats amb prou massa crítica, hi havia tertúlies de bon nivell intel·lectual, sempre tenyides de política. N'hi ha que van marcar època.

Això -xerrar sobre el bé i el mal, sobre llibres i idees, sense límit d'espai ni de temps- és el que van fer durant anys a la València de la postguerra i la Transició Joan Fuster i els seus amics: Vicent Ventura, Josep Iborra, Dolo Balaguer, Josep Palàcios, Francesc Pérez Mondragón, mossèn Espasa, Eliseu Climent, Ricard Pérez Casado i uns quants més. Després d'algunes itineràncies, la penya es va establir fins a l'inici dels 80 entre la Llibreria Dàvila, fundada per un anarquista alcoià que havia sigut venedor ambulant d'enciclopèdies, i el Bracafé. El 1986, quan Fuster va accedir a la càtedra universitària, la cita va reviure al voltant de la Facultat de Filologia.

El recorregut físic i intel·lectual d'aquell grup el ressegueix Xavier Serra a La tertúlia de Joan Fuster (Editorial Afers), un llibre tafaner que, alhora, permet entendre la influència de Fuster i l'aïllament del valencianisme, ja que els tertulians més notoris -el mateix Fuster i Ventura- a partir del 1962 van ser bandejats de les tribunes de premsa valencianes. Fuster es va refugiar en les catalanes. La tertúlia, però, va seguir, i també la seva influència en un públic intel·lectual a través dels llibres, però el públic general va quedar-ne al marge. En realitat, aquest volum, breu i a voltes incisiu, també serveix per entendre la misèria mediàtica en què es va moure -i s'ha seguit movent fins avui-, la societat valenciana, amb uns diaris que en uns casos van silenciar i en altres directament van combatre aquells brillants tertulians, especialment un Fuster en molt bona mesura responsable del retorn de la llengua pròpia a la vida intel·lectual. L'aportació de Xavier Serra, doncs, és un gra de sorra més per valorar i entendre l'ambient en què Fuster va crear un corpus assagístic de gran calat.