10/02/2018

La bombolla unionista (i la indepe)

3 min

Van venir fa dècades del sud espanyol. Viuen en un poblet a l’Empordà, en una casa adossada amb jardí. Els fills han anat a l’escola pública i parlen català amb accent planià. El pare es fa amb tothom, al bar, i és un expert boletaire. Són del Madrid. Han anat progressant i estan perfectament integrats al poble, on són estimats, són molt bona gent. Però, ves per on, es creuen més el que veuen per la tele que el seu dia a dia, que la vivència real. Per això voten Ciutadans, perquè no els facin fora de Catalunya, perquè no els marginin, per poder seguir parlant castellà quan els doni la gana.

És sensacional la capacitat de seducció, de creació d’una realitat paral·lela, que podem arribar a tenir els mitjans de comunicació. Tots correm el perill de viure en una ficció construïda a la mesura dels nostres prejudicis. Des del mateix poble de l’Empordà, fa uns dies vaig creuar la frontera per anar a Ceret. Esperava haver de patir controls. Fins i tot em feia gràcia exhibir davant la Guàrdia Civil el meu llaç groc i dedicar-los un somriure murri. Però no. No vaig veure ni un tricorni, cap control, ni per l’autopista ni per la nacional, ni a l’anada ni a la tornada. En arribar a casa de nit, a TV3 explicaven en un programa de debat, a través d’un d’aquells reportatges amb mapes interactius i imatges, que a la Jonquera t’obrien el maleter a la recerca de... Puigdemont! Si no hagués tingut l’experiència de feia unes hores, m’ho hauria cregut, esclar.

Un altre cas. Em vaig trobar convidat en un dinar a casa d’uns amics, una família encantadora, amb tres generacions a taula, oncles, cosins, bon humor, bon menjar, bona gent. Un ambient culte, humanista. En un moment determinat surt el nom d’un d’aquests articulistes indepes que han fet de l’insult el seu modus operandi. Per sorpresa meva, els joves el defensaven amb l’argument que s’ha de poder sortir del que és políticament correcte, que s’ha de poder insultar amb intel·ligència. Esclar, amb els insults sovint passa que ens semblen divertits quan es perboquen als que no pensen com nosaltres. Però l’insult és incompatible amb el diàleg, la raó, el respecte. ¿Oi que no us imagineu algú insultant cada dia els veïns pel barri? ¿Doncs per què es pot fer escrit?

Quan ens recreem en la nostra bombolla, correm el perill de perdre el sentit de realitat, de perdre alguna cosa essencial que té a veure amb la dignitat de ciutadans. Correm el perill de distorsionar el nostre món, de deshumanitzar l’altre i, per extensió, a nosaltres mateixos. Les xarxes socials han augmentat aquest entotsolament. Els algoritmes fan que t’arribi allò que estàs predisposat a creure’t, el que t’agradarà, el que connecta de manera més visceral i emocional amb tu. El que et permet no pensar, no dubtar, que t’estalvia establir un diàleg, confrontar idees. L’únic tipus de debat a què ens hem acostumat són les disputes a crits entre tertulians, als antípodes de l’ideal d’àgora democràtica. Mers espectacles de baixes passions i histèriques raons.

Abans hi havia la teoria dels diaris mirall que reflectien la pluralitat d’una societat. Aquí es deia que ho era La Vanguardia. Crec que no ho ha sigut mai, però aquesta és una altra història... En tot cas, cada cop costa més incorporar visions discrepants: el teu públic les considera gairebé una traïció i els opinadors sovint es neguen a aparèixer en el que consideren camp contrari. La majoria de mitjans ja ni ho intenten, van a satisfer els seus, a blindar la pròpia bombolla. Aquest frontisme mediàtic és altament empobridor, quasi sectari. I ara mateix, la duresa de la situació política ho fa tot molt difícil. Però si no comencem a treure’ns del cap la idea d’un país de bons i dolents no aconseguirem bastir un diàleg democràtic real, no farem possible l’ideal d’un sol poble.

stats