17/11/2018

El ‘catanyol’ campa alegrement: no sé si ho ‘pilleu’

3 min

Vehement discussió amb els fills. Ells defensen que els és imprescindible l’ús de determinats castellanismes per expressar-se amb plenitud. Miro d’explicar que això respon al seu bilingüisme diglòssic. M’acusen de cabezón supremacista (la bona notícia és que han après l’insult polític de moda; la mala, que no se’ls ha acudit dir-me caparrut, obsedit, cabut... ) Els dic que no tinc res en contra del castellà, però sí tot a favor del català. Que jo encara he viscut una època en què el català a l’escola -i arreu- no estava normalitzat, he vist el meu pare -el seu avi- a la presó per defensar la democràcia i la llengua pròpia, he treballat durant anys per normalitzar el català a la premsa...

Ells han viscut en català amb una certa normalitat -¿un miratge de normalitat?- a l’ensenyament i al seu entorn. Per això no són conscients de la debilitat social que arrossega. I per això es poden permetre tan alegrement aquesta porositat amb el castellà, una convivència que defensen com la cosa més natural del món. “No tenim prejudicis amb el castellà, les llengües només són un vehicle per expressar-se, en la barreja hi ha la riquesa”.

Els responc que la forma també condiciona el contingut, l’estètica també és l’ètica, el mitjà també és el missatge. Les llengües no són pures, però cada llengua expressa un món. Precisament per això determinades expressions en castellà els semblen imprescindibles, perquè a vegades no tenen una traducció automàtica en català. Però això no vol dir que no hi hagi maneres d’expressar el mateix en català. Ara bé, en el registre més col·loquial el català té problemes greus. I en tindrà cada cop més si anem tirant del castellà. Ho podem fer, afortunadament som lliures de parlar la llengua que ens doni la gana, de fer les barreges que vulguem -el contacte entre llengües en efecte és normal i enriquidor-, però en el context sociolingüístic del català siguem conscients de les conseqüències que té. No passa res: les llengües evolucionen, estan vives. Algunes més que d’altres. Moltes moren, i no sempre de mort natural. Al món n’hi ha entre 6.000 i 7.000, la majoria en perill. L’empobriment lingüístic segueix el mateix ritme que el de la diversitat natural.

Com s’inculca la passió per la llengua? No ho sé. Fent de poli lingüístic a casa, ja veig que no. Amb grans discursos, tampoc. Donant exemple, potser. No és fàcil. Va ser meritori el miracle que es va aconseguir durant la Transició amb la Norma, amb el lema “En català, sisplau” i amb molta gent esforçant-se a no dir passillu o busson. El consens per donar una oportunitat al català va ser àmpliament compartit. Això s’ha perdut ja fa temps. L’efecte TV3 s’ha esvaït. L’escola està en el punt de mira. Els darrers anys Ciutadans ha aconseguit girar la percepció com un mitjó: fins al punt que molta gent, per increïble que a alguns ens pugui semblar, creu que el castellà està perseguit o maltractat.

En tot cas, la realitat és que, almenys a casa meva, els meus fills defensen l’ús de castellanismes. Dubto que aquest fenomen es produeixi a la inversa: que en cases castellanoparlants els joves defensin l’ús de catalanismes. I la paradoxa és que els meus fills parlen sens dubte un castellà i un català més pobres que els meus. Això sí que deu passar igual a les llars castellanoparlants. La realitat diglòssica, que jo definiria com un bilingüisme mandrós i acomplexat, ja ho té això. Si hi sumem la davallada en els índexs de lectura i en l’interès per la cultura, el desastre està servit. La realitat és que avui no cal esforçar-se per parlar bé cap de les dues llengües, només es tracta de barrejar-les amb el mínim esforç. Fa guai. És el que es porta. (L’únic que exigim els pares és que aprenguin bé l’anglès.) I aquesta deixadesa, esclar, perjudica més la llengua més dèbil... No sé si ho pilleu.

stats