En defensa del Parlament
No podem posar en risc més coses. No podem convertir el Procés en una trituradora històrica. És important que consensuem uns mínims a preservar. El Parlament no es toca. És la màxima instància de la sobirania popular. És la casa de tots. No caiguem en la trampa del jutge Llarena: intentant evitar la seva escandalosa interferència per privar els presos polítics i els exiliats dels seus drets polítics podem convertir la cambra catalana en una trista joguina, en una sobirana inutilitat. Pot ser pitjor el remei que la malaltia.
La dignitat i la sobirania en abstracte no serveixen. La dignitat i la sobirania en concret són les que ens han de portar a fer que el Parlament segueixi funcionant a tot gas. És la principal institució del país. No la podem escapçar alegrement. No podem caure sistemàticament en el “com pitjor, millor”. Estem jugant amb foc. La propera vegada el 155 vindrà per quedar-se i adeu autogovern. Si l’independentisme menysprea les institucions pròpies quan estan amenaçades, què ens pensem que farà l’espanyolisme quan pugui? Un Parlament de fireta.
En una setmana el Parlament ha estat debilitat per l’independentisme en dues ocasions: pels manifestants, que van assetjar-lo amb sorprenent impunitat, i per JxCat -amb el vistiplau d’ERC-, que ha volgut saltar-se les instruccions formals dels lletrats després d’haver acceptat de facto la delegació de vot dels presos polítics i els exiliats. Massa gesticulació, massa tacticisme. Massa gestos de cara a la galeria que es converteixen en autogols. L’unionisme es frega les mans: de nou es poden presentar ells com a defensors del Parc de la Ciutadella. Només faltava aquesta. Mentre els presos reclamen unitat, altura de mires, generositat, seriositat i visió de futur, la majoria independentista s’esbudella al carrer i a la cambra en una política de vol gallinaci que contradiu l’essència del seu discurs.
Si el que volem és fer un país millor, una democràcia de més qualitat, amb més participació i transparència, no podem començar per un Parlament sota mínims, fent-lo servir al nostre caprici. La seva dignitat està sent minada.
L’excepcionalitat del moment fa les coses difícils, esclar. L’1-O va ser una gran victòria seguida d’un contraatac brutal de l’Estat per al qual es va veure que no estàvem preparats. I, malgrat tot, el 21-D l’independentisme es va recuperar i va demostrar la seva fortalesa a les urnes. En va sortir un Parlament amb majoria absoluta dels qui volem una república. ¿Com pot ser que ara el mateix independentisme debiliti aquesta cambra? ¿Com pot ser que vagi en contra de si mateix, del seu màxim trumfo? La sobirania del Parlament es defensa respectant la institució cada dia, aprovant lleis que facin funcionar el país, debatent seriosament. Que el menyspreu no vingui de les files sobiranistes, sisplau. Que els espectacles lamentables i ridículs els facin uns altres, tan proclius a abandonar l’hemicicle a la mínima o a omplir-lo de banderes no nacionalistes.
El Parlament és autonòmic, sí. També ho és la Generalitat. És el que tenim i n’hem de treure el màxim partit. Són les nostres institucions d’autogovern, guanyades a pols, amb molt d’esforç i sacrifici de tanta gent, durant els republicans anys 30 i durant la Transició del franquisme a la democràcia. I són les institucions que alguns aspirem a convertir en estatals, perquè entenem que és l’única via capaç de garantir el progrés i benestar per a tots els ciutadans de Catalunya. Ja s’ha vist que no serà fàcil. Ningú va dir que ho fos. Només tenim la força de les nostres conviccions: democràcia i pacifisme. I el Parlament representa les dues coses: és l’àgora de les lleis i de la paraula del poble. Donem-li tot el sentit, tota la força, tota la legitimitat. Fem-lo més nostre que mai. Respectem-lo sempre.
