La fam de llibertat dels presos polítics

Llibertat! És tan senzill invocar-la. Quantes vegades ho fem retòricament? La paraula llibertat no hauríem d’usar-la mai com un recurs buit de sentit. És massa important. I, com les coses importants de la vida, és quan ens manquen que les valorem de debò. La llibertat és un tresor per als qui no la tenen. I en canvi pot convertir-se en una carcassa rebregada per a un país formalment democràtic. Això és el que està passant. És molt estrany que un règim democràtic privi de llibertat a polítics demòcrates. És incomprensible, inaudit. Senzillament és injust. Fins i tot immoral. Ens falten paraules per mostrar l’estranyesa i la indignació del que està passant a Espanya. No hi ha formalisme legal ni constitucional que pugui sostenir una arbitrarietat tan clamorosa com aquesta. Quin concepte de llibertat tenen els qui pomposament invoquen “l’imperi de la llei”? Què està passant? Per què no es desperta Espanya? I sobretot: per què tenim el trist convenciment que no es despertarà, que seguirà empitjorant les coses?

És aquesta íntima i descoratjadora constatació d’immobilitat la que ha portat la meitat de la societat catalana a anar fent el pas cap a l’independentisme i la que ara porta dos dels presos a iniciar una vaga de fam, en un gest alhora d’impotència i de dignitat. Un gest extrem. Què podem fer si no hi ha res a fer? Espanya està posant cada dia més alt el preu de la llibertat. Quin preu tan bèstia... No s’adonen que acabaran enfonsant el prestigi que van aconseguir quan es va sortir de la dictadura. Les democràcies costen molt de construir i molt poc de degradar. Ho estem experimentant aquí i arreu. Estan portant el país pendent avall. Només cal veure com cada dia agafa més embranzida el discurs d’ultradreta: Casado i Rivera competint amb Vox. És terrible veure aquesta Espanya cada cop més capficada en el seu nacionalisme autàrquic, fent marxa enrere cap a la seva pitjor versió històrica.

Una vaga de fam d’un pres és una protesta al límit. T’infligeixes un càstig afegit per denunciar el càstig injust que pateixes. És un gest gandhià. Mahatma Gandhi va ser qui va popularitzar aquest mètode dins la seva heroica lluita no violenta. A Catalunya, als anys 70 Xirinacs va fer vagues de fam de denúncia del franquisme. El 1981 el dirigent de l’IRA Bobby Sands va fer-ne una de tràgica, fins a la mort. Més cap aquí i més a prop, el 2007, una foto en condicions precàries va donar un gran ressò i dramatisme a la vaga de fam del dirigent d’ETA Iñaki de Juana Chaos. El 2012 també hi va haver vagues de fam d’Arnaldo Otegi i altres presos d’ETA per reclamar l’excarceració de Iosu Uribetxeberria, malalt d’un càncer incurable. I el 2014 el mestre mallorquí Jaume Sastre va estar 40 dies en vaga de fam en defensa de l’educació en català, amenaçada a les Illes pel govern Bauzá.

Mandela va passar 27 anys i mig a la presó, a Robben Island. Alliberat el febrer de 1990, al cap d’un any i tres mesos va fer una simbòlica vaga de fam de 24 hores, juntament amb altres dirigents del Congrés Nacional Africà, per reclamar l’alliberament de 200 presos polítics. Com és sabut, la seva lluita acabaria amb una clamorosa victòria democràtica. Al cap de tres anys era proclamat president de Sud-àfrica amb un famós discurs d’investidura, Que regni la llibertat : “Dediquem el dia d’avui a tots els herois i heroïnes d’aquest país i de la resta del món que han sacrificat la seva vida de moltes maneres diferents perquè nosaltres puguem ser lliures. Els seus somnis s’han fet realitat. La llibertat és la seva recompensa”.

La llibertat tard o d’hora també s’obrirà pas a Catalunya. Potser trigarà. Hi haurà més gestos difícils com aquesta vaga de fam. El compromís, la fermesa i la perseverança de tanta gent no seran en va. La lluita per la justícia, la democràcia i la llibertat mai no és en va.