La felicitat col·lectiva no existeix

Josep Pla deia que “la felicitat col·lectiva no existeix”. Potser no. Tanmateix, la societat catalana ha viscut des dels anys 70 un cert estat de satisfacció i esperança que contrasta amb el moment actual de desencís i desorientació. Hem posat fi a quatre dècades d’optimisme.

Als anys 70 s’albirava la fi de la dictadura. Franco i el franquisme agonitzaven. La influència del Maig del 68 va acabar de donar ales a una societat en ebullició. L’oposició antifranquista va fer-se forta amb la il·lusió de vèncer finalment el règim. Hi havia futur. La Transició també va ser un moment d’esperança, tot estava per fer, i encara que aviat es va veure que no tot era possible, van ser anys trepidants, d’empenta, de canvis: la Generalitat recuperada, “en català, sisplau”, els ajuntaments democràtics, l’escola de tots, una nova premsa, “un sol poble”. Eren temps d’alegria al carrer, de prosperitat, de comunió i progrés. L’empenta econòmica, cultural i cívica va marcar aquells anys convulsos però apassionants.

Després van venir els 80, amb la consolidació de l’autogovern, TV3, els Mossos, les carreteres, el Mundial de futbol, l’entrada a la Comunitat Europea, la Barcelona del disseny. Seguíem anant endavant, no faltaven projectes, potser menys ideals però palpables. Per fi érem europeus i moderns. Miràvem al món amb ganes de menjar-nos-el. De Catalunya al món. Apreníem a governar-nos amb renúncies. Esclar, també hi havia ETA i la reconversió industrial i el 23-F i la prematura involució recentralitzadora. Però prevalia un optimisme general, l’impuls era més gran que els obstacles que anaven apareixent en el camí. L’oasi català emmascarava corrupcions que no vèiem o no volíem veure. Volíem ser feliços.

I vam arribar als 90, a la Barcelona olímpica, al gran èxit mundial de la capital catalana. Allò va ser una borratxera d’eufòria ciutadana, econòmica i esportiva. Darrere l’enlluernament dels Jocs, dels pavellons, de totes les mirades posades sobre nosaltres, va venir una allau d’immigrants i turistes. Encara no ho sabíem, però començàvem a morir d’èxit, de gentrificació, d’especulació i desigualtats. Però la vida ens somreia. Uns quants s’enriquien molt, no faltava la feina ni les oportunitats.

El canvi de mil·lenni va inaugurar el pas de l’esgrogueïda pesseta a l’euro. La globalització, per a bé i per a mal, ja era un fet. Igual que el low cost i internet. El món es feia petit i Barcelona i Catalunya creixien grans i guapes com a destí turístic mundial. El diner corria. Ningú volia escoltar els mals auguris d’una carrera especulativa que no augurava res de bo. Per descomptat, la crisi climàtica no feia perdre la son. I de cop va arribar el daltabaix. Primer el brutal toc d’alerta de l’atemptat de les Torres Bessones i el terrorisme global, i tot seguit la caiguda de Lehman Brothers i la brutal crisi econòmica. La patacada. I la crisi dels refugiats. I la desorientació europea, amb la fractura inclosa del Brexit. A Catalunya vam emmascarar el mal moment internacional regalant-nos la il·lusió històrica de la independència, una aposta democràtica, pacífica i inclusiva que, malgrat despertar certa admiració al món, va acabar topant de nassos amb la brutal repressió de l’Estat i va suposar la fi del consens social català.

Aquell final abrupte va coincidir amb la crisi mundial -sanitària i econòmica- del coronavirus. Una doble estocada que ens ha deixat estabornits i que ha segellat el canvi d’època, la fi de quatre dècades de mirar al futur amb esperança. Ningú no sap com en sortirem, d’aquesta. Calen noves idees i noves energies per dibuixar nous horitzons. Tornar a començar. La felicitat col·lectiva potser no existeix, però tampoc hauria d’existir el pessimisme col·lectiu.