Qui ha de liderar l’estratègia independentista?

Si la batalla es juga al carrer, si la mobilització segueix sent la clau -i ho seguirà sent-, cal decidir què fer amb els Mossos. La paradoxa és: en la mesura que ens creguem amb el dret d’exercir algun tipus de violència, ni que sigui de baixa intensitat, portem els Mossos a exercir-ne una d’una mica major. Llavors, si ho fan, els culpabilitzem. I si no l’exerceixen, donem a l’Estat l’excusa que vol per intervenir-los. Per aquest camí, perdem.

En una part de l’independentisme s’ha imposat la idea que la revolta dels somriures és una ingenuïtat. S’ha traspassat una línia mental perillosa. Com a víctima de la repressió, hi ha gent que es creu amb el dret a protestar cremant neumàtics, tombant contenidors per fer barricades, tirant tanques, trencant semàfors, llançant objectes a la policia i encarant-s’hi. Alguns ho fan directament i altres ho justifiquen, ho minimitzen o ho atribueixen exclusivament a infiltrats. Aquesta creença és letal. És caure en la trampa de la repressió, que precisament busca la resposta violenta per legitimar-se.

Una estratègia així ens condueix a fer que els Mossos deixin de dependre del Govern i ens porta a perdre de nou la Generalitat via una més dura aplicació de l’article 155 -l’han proclamat tant, els Casado i Rivera, que ja no ens podrà sorprendre-, fet que aquest cop inclouria desvirtuar tant TV3 com el model d’escola catalana. No en tingueu cap dubte: la radicalització al carrer tindrà aquestes conseqüències. Cada encaputxat és una oportunitat per a un infiltrat. La violència, per mínima que sigui, allunya la independència.

En el rerefons d’això hi ha el debat sobre quina estratègia ha de seguir l’independentisme. D’una banda, hi ha els partidaris de la unilateralitat, que, tot i estar en minoria, són els més bel·ligerants a les xarxes i al carrer; i els més mobilitzats. També els més tolerants amb les accions aïllades però persistents de xoc amb la policia. Actuen des de la indignació. Creuen que els enfrontaments generaran més indignació (i així sumaran més gent a la causa) i que posaran cada cop més en evidència la violència i la repressió de l’Estat. No descarten més presos o exiliats. Consideren, també, que perdre el govern autonòmic no és un desastre: és un preu que potser caldrà tornar a pagar. Aquest pensament diguem-ne insurreccional és dominant a la CUP i l’ANC. Dins de JxCat hi ha divisió. Waterloo no està clar per on tira, però els deixa fer.

El PDECat més aviat se suma a l’altre costat, que és majoritari i que té al capdavant els presos polítics, amb Jordi Sànchez com a emblema de la de moment incerta Crida, i Òmnium i ERC provant d’exercir un lideratge civil i polític, respectivament. Aquest sector ha decidit aparcar la unilateralitat i voldria tornar al pacifisme immaculat, a la mobilització indubtablement no-violenta i imaginativa. Però és un grup, al seu torn, dividit, per això li costa tant d’imposar el discurs. Per a uns, cal fer èmfasi en una desobediència activa -la vaga de fam n’és una mostra-, mentre que per als altres cal pensar més a cohesionar la societat catalana, rebaixant la tensió i mirant de sumar sectors sobiranistes no independentistes; també prestigiant i salvaguardant la Generalitat (inclosos els Mossos, esclar) amb l’acció de govern. Els primers s’adrecen més a l’independentisme convençut i actuen en el curt termini; els segons tenen al cap sobretot la Catalunya no independentista, per buscar la manera d’incorporar-la a la idea d’un estat propi, i pensen en el llarg termini.

Quan es demana unitat estratègica, caldria que decidíssim a qui donem el lideratge per fer-la possible. ¿Als minoritaris unilateralistes o als majoritaris no-violents? I dins d’aquests segons, ¿als desobedients o als cohesionadors?